Focs de març, focs de March

Queda només una hora perquè cremen les falles de la ciutat. La primavera inestable ens ha dut fred i vent en les últimes hores. Però les gents omplen els carrers i des de la meua talaia sent el soroll, persistent i interminable, dels coets i la resplendor dels castells que és la llum que ens acompanya. Sent també les músiques populars, que marquen el ritme urbà. En els últims dies, hem passejat la ciutat, que mai no deixem, de banda a banda, entre multituds que saluden la vida que recomença. En els dies que hui es tanquen, hem viscut de prop els focs diversos i ara ens en resta només l'últim. És el moment d'abaixar novament al carrer i esperar el renovellament darrer amb els més pròxims i estimats, amb la gent que cada any ix a celebrar el ritual comunitari ("Els agradava molt la nit de sant Josep"). Siga'm la mort una major naixença! D’això en parle, precisament, al text que he escrit per al Llibret de la Falla Vila Nova de Gandia d’enguany.
 

Cremà de la falla Arrancapins 2015

 

Focs de març, foc de March

Pixavins com som, quan el destí ens du lluny de la vista del campanar de la Seu, hem aprés que el nostre viure ha de ser discret en les formes, perquè la terra, l’aire i, sobretot, el foc, es viuen i s’interpreten de formes diverses, en un món global de signes poc donats a la sorpresa. Viatgem pel món, coneixem gents i ciutats diverses, indrets on el cel es gris i el fred s’imposa i trobem geografies on, per molt que vulguem, no podem ser com ací som, perquè els nostres actes i comportaments han de diluir-se en unes formes també globals. En el nostre racó del Mediterrani, la tendència a les manifestacions extremes de la passió, a l’exageració en els dits i en els actes, forma part d’una forma de ser que reconeixem i acceptem com habitual, quasi sense adonar-nos-en. Sort que, fins arribar ací, no estem ni hem estat sols, ens acompanya un conciutadà, l’”adust company inseparable” tal com l’anomenava Vicent Andrés Estellés, que ha passat a la història com el mestre insuperable de la hipèrbole per expressar els conflictes interiors, especialment els amorosos. M’estic referint a Ausiàs March, l’espill més net on podem mirar-nos, més de cinc segles i mig després de la seua mort.

De vegades, el desfici em porta a preguntar-me quin serà, passat el temps, el rastre que els gandians deixarem en la immensitat de l’arena que guarda la pols de la història. Té ja Gandia guanyat un lloc en l’atlas universal de la memòria? Què en quedarà? Què en queda d’aquell ducat, bressol de lletraferits universals? Com l’entendran les generacions que vindran? Quin serà el llegat que els deixarem?

Fa feredat pensar tot allò que el temps i la barbàrie cada dia s’emporta i destrueix. Les darreres notícies ens parlen que, a Síria, la guerra, els bombardejos i el saqueig sistemàtic han destrossat els vestigis del que ha estat l’origen de la nostra civilizació. La memòria dels pobles no escapa tampoc de l’amenaça. Fa més de vint anys, el bombardeig de la Biblioteca Nacional de Sarajevo intentà d’esborrar la petjada islàmica en aquell territori. Cremar llibres ha estat, d’antic, una forma de destruir la memòria. I és així com la Bíblia Valenciana de Bonifaci Ferrer fou víctima de les flames de la Inquisició espanyola. Perquè els llibres han estat considerats causa dels mals, com recordem en l’episodi de la crema del llibres de cavalleries del pobre Quixot. Comencen cremant-se llibres i s’acaben cremant les persones. És per això que en el futur que desitjaríem els focs comunitaris s’encendrien exclusivament en els diferents cicles festius i les cremes públiques afectarien únicament els ninots de falles i fogueres i no, com en aquella paràbola de Farenheit 451, els perillosos llibres en una societat totalitària que crema i persegueix les idees.

Un passeig per Gandia, cap el cor de la Vila Vella, és una forma senzilla de buscar, en els carrers, en les pedres i en la història, una ànima antiga dintre nostre. Una forma d’arrelar i perdurar. L’aire de Gandia és l’aire de Martorell, de Corella i de March. I, de tots tres, March és qui més pot respirar-se en les pedres i el paisatge. Imaginem-ne un itinerari. Sentim l’emoció en la llum i l’aire del temps suspés dins el pati d’armes del palau dels Borja o la calma reposada que traspua la raconada de l’Hospital de sant Marc, el silenci del Convent de les Clarisses o els enigmes que descobrim en la contemplació de la muralla que dóna al riu, uns marges on ara algú escriu versos. Entre els comerços i la vida que es renova, passegem pel carrer Major per evocar la casa de la família March, l’alberg del poeta, dels seus pares i germans. Ens acostem a la Seu i imaginem l’escena de l’enamorament de March amb Teresa Bou un Divendres Sant, en veure-la eixir per la porta de la Colegiata de Santa Maria, com descriuen uns versos que ens recorden Dant o Petrarca. Na Teresa, que és ara el nom d’un carrer que dóna a la plaça del Segó, viu encara en l’ambient, com un espectre. Ausiàs té dedicat un carrer privilegiat de la ciutat, l’antic carrer Draperia, lloc de pas sempre obligat. L’Institut, ara d’ensenyament secundari, abans laboral, ja es deia Ausiàs March des del temps de la República, que ja volgué significar el cavaller. I si ara li posem cara al poeta és perquè tenim gravada al cap la imatge de l’escultura de Josep Rausell, que hem vist mil vegades enfront mateix de l’estació de tren des del 1959, l’any que els premis de poesia de la ciutat reberen el seu nom. Ausiàs representa i designa la ciutat. Fins i tot, el trobem en aquella sastreria emblemàtica, ja despareguda, de nom inevitable. També la platja és encara, ens molts dies d’hivern, la “cruel platja deserta” descrita pel poeta i, des de fa cinc anys, l’escultura metàl·lica d’Andreu Alfaro ens evoca unes veles i uns vents, els mateixos que donen nom a l’institut del Grau. I viatgem a Beniarjó per sentir de prop la història que ens parla des d’un paisatge, des d’uns carrers i unes gents. Si sabem mirar, trobarem els motius per acostar-nos al poeta. Pensem en el palau dels March, del qual resten els fonaments i un aljub subterrani. Ja no hi és, però imaginem l’ermita, la capella gòtica de Sant Marc, enderrocada als anys seixanta per construir-hi una escola, com ens recorda una llauda. Si entrem a la nova església, ens trobem Ausiàs redactant el “Cant Espiritual” en una pintura mural d’Horaci Silva. I, com en Gandia, l’aigua que discorre pel riu Serpis és l’aigua de March, com evoquen molins vinculats al poeta, el “molí Capità”, l’antic trapig convertit en una caseta de camp, o el de la veïna Beniflà que fou comprat a Palerm. I, més evidents encara, uns topònims hidràulics irrefutablement marquians ens eleven l’esperit: l’assut March i la séquia March, que ara reguen els horts de tarongers. I, una miqueta més amunt, si ens allarguem cap al Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba podem acabar el nostre itinerari davant el túmul funerari que evoca la memòria marquiana, perquè hi són soterrats el pare i el germà del poeta i les seues dues esposes, Joana Escorna i Isabel Martorell. Sempre March, fent-se visible en cada racó de Gandia i la Safor.

Fa uns anys, vaig tenir el plaer d’acompanyar uns joves adolescents valencians a recitar versos marquians a la platja de Gandia, una vesprada d’hivern, enfront mateix de l’hotel Bayren. Acompanyàvem l’equip del tristament clausurat Canal 9 per enregistrar el minut final del documental “Cor d’acer, de carn i fusta” dedicat al poeta. Feia fred i férem una foguera que escalfava els joves. Una càmera, damunt una grua, captava la imatge de la mar i els joves recitant en rogle. Un foc, una mar, el Montgó al fons i una nova generació que arrela endins i trau la fulla. La flama de March no mor si uns joves mantenen viva la seua memòria i fan seus els versos. Aquesta n’és la lliçó. L’estirp de March mai no mor, perquè la nostra ànima és i perdura als seus versos.

A la Safor, la llengua de March bull al forn com ho fan les cassoles i hi ha una mar que s’encén en la nostra ment perquè som pastats “d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen”. Quan els focs de març s’encenen, “quan les més gents festegen prop los focs”, ens agrada l’abraç comunitari. Els focs de March són els focs de març, els focs que ens avisen que som vius una primavera més. Tot cau i es transforma, la desmemòria és el signe dels dies, però resten, oferts per a entendre’ls, els seus més de deu mil versos. Tenim nostàlgia del futur que no viurem, però que ja sentim nostre. Gandia es fa eterna en els versos d’aquell qui, cada dia més, és el nostre contemporani, perquè parla i ens explica eternament. Sempre ens quedarà la bellesa, la memòria, la flama d’un vers. “Doneu-me una crosta del vostre pa que em lleve l’amargor”. El misteri de l’essència humana. El nostre foc, el foc festiu de març, és la flama encesa de March. Company Ausiàs, bé que ho saps, sempre ens quedarà el teu foc.