UA-38196275-1

dijous, 5 de febrer de 2015

Conte de nadal


El passat dia 21 de gener, en la vella Escola de Formació del Professorat de Montolivet que du el nom i els senyals d'Ausiàs March, vaig llegir a un grup d’alumnes el relat personal que tot seguit us transcric. És, veritablement, un conte de nadal, que explica com, de vegades, la nostra vida és en mans d’aquells éssers, recordats sempre en trànsit, sempre cercant el camí, que un dia van poblar el territori verge dels nostres pensaments.

Companyes, companys. Després de compartir un parell de clases setmanals durant unes deu setmanes, avui em toca dir-vos el primer adéu, perquè ara i ací acaba el lligam que ens ha mantingut units en l’aula 27 del venerable edifici ausiasmarquià de Montolivet. Ja no podrem mirar plegats les baranes del riu des d’un observatori tan privilegiat. Sempre és així: quan el professor té en el cap els seus alumnes, quan coneix els seus gestos i creu interpretar les seues mirades, arriba el moment de dir adéu. La setmana vinent comenceu l’etapa que tant de temps heu somniat: la trobada amb el àngels del paradís de les aules. Fins arribar ací el camí no ha estat fàcil. Fins arribar ací heu hagut de travessar molts obstacles, moltes hores de classe, de carpetes compartides a l’ordinador, molts i diversos entrebancs burocràtics. Si mireu enrere hi ha el camí que ja heu fet, les noves coneixences, els 6.873 esglaons escavats a la roca del Barranc de l’Infern, els itineraris en tren i autobús, les pujades al castell d’Alcalà i al Puig de Santa Maria, la trobada de la casa d’Estellés a Benimodo, l’espectre d’Ausiàs March pel carrer Major de Gandia, el so d’una dolçaina a les Torres de Serrans, el perfum del vent marí respirat a la part Alta de Tarragona, les converses compartides amb Joan Francesc Mira, amb Pepa Guardiola, Carmina Estellés o Carme Miquel. Els itineraris reals i els itineraris virtuals. Unes vivències que s'han gestat i s'han produït lloc en aquesta matèria i des d’aquest espai, a cavall de la innovació i la investigació. Bé és cert que amb una desena de vosaltres mantindré el contacte més estret i us faré el seguiment i l'acompanyament com a tutor. Però la resta dels que ara sou ací no heu de patir, perquè com subratlla la cançó d’Antònia Font, “vos estim a tots igual”. Per tancar les classes en aquesta vespra de sant Vicent de la Roda, el patró de la ciutat que ens acull, vull referir-vos un episodi personal que vaig protagonitzar, com una mena de profecia, la nit del dia 23 de desembre, la vespra de la passada nit de nadal.
Aquell dia tornava de la Facultat de Magisteri amb la felicitació que ens havien fet enguany, amb el text del poema “Escrivint el currículum” de la poeta polonesa Wislawa Szymborska, un text maleït i profètic que explica la buidor dels currículums oficials que ens toca fer durant la vida, com a contrapunt a una mena de vida més alta i profunda a la qual hauríem d’aspirar ("Compta més el preu que la vàlua / i més el títol que el contingut"). Quan vaig arribar a casa, com si comptara els dies que em restaven per a la fi de l’any, només tenia al cap que havia d’endreçar papers acadèmics per enllestir futures instàncies. I així se’m va passar la vesprada, cercant allò que se’n diu “indicis de qualitat” d’alguns papers i treballs que havia manufacturat temps enrere, únicament motivat aleshores per la passions vitals dels temes estudiats: la poesia compartida amb els adolescents, la difusió del joc i la literatura dels escacs a l’edat mitjana o la cultura i la llengua dels subtils fils de seda, tan arrelats a la història valenciana. Les hores passaven i, com per una inèrcia quasi mecànica, se’m va ocórrer obrir el correu electrònic i, entre l’spam, vaig trobar un missatge de la vicedirectora del meu antic institut de secundària enviat a les 19’04”. Abans d’obrir-lo vaig recordar que enguany, per primera vegada, no havia anat al dinar de jubilació habitual per aquestes dates. La notícia era molt directa i avisava de la mort d’un antic company del centre, jubilat no fa massa temps: “Ha mort. Estarà al Tanatori hui dimarts i la incineració serà demà dimecres pel matí”. L’ambient nadalenc se’m tenyia de dol. La meua ment quedà engolida per una espiral de records. S'havia fet fosc, era sol a casa i em sentia absent, sense preguntes ni respostes. Encara no havia paït el colp i a les 19’08 un altre missatge del correu que tenia obert, enviat per la mateixa persona, m'informava que aquell mateix migdia havia faltat un altre excompany del mateix institut, en aquesta ocasió d'un altre departament. "Ja us avisarem més tard de les novetats". Vaig tancar definitivament el correu, com si tancant-lo estiguera aturant el temps. Uns sentiments estranys em van envair, quasi de manera paralitzant.
Primer arribaren el fred i la nit. Després la dona i la filla. La seua arribada era l’anunci i el senyal de les festes familiars que tot just començaven. El professor es va adonar aleshores que les hores havien passat i que en tota la vesprada no s’havia alçat encara de la cadira i que no havia abandonat la mirada absorbent de la pantalla i, inevitablement, quan ho va fer fou per alterar-se. Res més lluny de l'esperit nadalenc. De nou sol, vaig tornar a la pantalla. Mentre les meues gents dormien i el silenci regnava en la casa ( hi ha coses que no canvien i, com Estellés, puc dir que “la nit és el meu regne”) vaig notar que la meua alteració personal creixia de més a més, que el cap em bullia, que un formigueig estrany em recorria les articulacions i que el martellet del cor es feia més i més angoixant. Em vaig començar a preocupar molt seriosament. Pel meu cap passaren els presagis més negres. Vaig intuir molt seriosament que no arribaria sencer a les celebracions familiars del nadal.
Aleshores, em va vindre a la memòria aquell text de Josep Pla en què descriu minuciosament l’episodi d’un infart de miocardi viscut ja major. El solitari de Palafrugell es va sentir malament poc després de tombar-se amb un llibre al llit, com expliquen les seues paraules: “Poca estona després d'haver-me estès, amb el llibre a la mà, vaig sentir que a la part alta del pit se'm produïa com una barra molt dolorosa, a sobre l'espai del cor, i que, a la part posterior del tors, se m'hi feia una altra barra paral·lela i tan dolorosa com l'anterior. Al principi aquest dolor no fou pas gaire fort, sinó vague i en certa manera esmorteït. [...] El dolor s'accentuà ràpidament amb l'aparició, sobre l'estèrnum, d'una forma de dolor més opressiu, de límits triangulars: un triangle invertit amb la base a la nou del coll i la punta del vèrtex posada sobre la barra davantera del tòrax. Mentrestant em començaren a fer mal les articulacions dels braços, sobretot l'articulació central, la que uneix el bíceps amb l'avantbraç, i les articulacions de les mans. [...] A la part alta el dolor s'accentuava en un començament de tendència a l'ofec inqüestionable. [...]”. Passaven ja de les dos de la nit, quan vaig decidir que havia d’anar-me’n a veure, molt seriosament, un metge. “Me’n vaig a un hospital, que no em trobe bé” –vaig dir a la dona després de despertar-la, procurant evitar mostrar el nerviosisme que m’atenallava. “Però tu saps on vas a estes hores?” La veritat és que no sabia ni on era la meua targeta sanitària ni tampoc quin era el meu hospital de refència on havia d’acudir. “Cridaré al 112”. Em sentia paralitzat i pensava que ja era un miracle pugera caminar i moure braços i mans. Poc després una ambulància m’esperava a la porta de casa. La ciutat era certament deserta.
Vaig baixar i un sanitari amb un mena de desfibrilador a la mà m’esperava. De seguida em connectaren els cables per tot el cos, em mesuraren la temperatura, la tensió, em posaren un goter i, poc després, l'ambulància emprengué el camí de l’Hospital General. Cablejat i amb el goter, hi vaig entrar en una cadira de rodes. La primera doctora que m’atengué em féu observar que tenia una tensió especialment alta. Un metge jove, alt i prim, amb una barba negra, m’atengué i em preguntà pel que m’havia passat. Alguna cosa m’havia alterat o m’estava alterant últimament, però no sabia explicar-ho  amb precisió. Em feren anàlisis de sang, em miraren per rajos, em feren prendre alguns medicaments… Des que havia entrat a l’hospital que em trobava millor. Una mare cridava desesperada perquè el seu fill no havia estat atés com ella pensava que havien d’haver-ho fet i el guàrdia de seguretat frenava els seus impulsos. Les cadires eren plenes de malalts d'edats i condicions diverses amb goters. La vida de la ciutat tenia allà un altre ritme, uns altres matisos.
No feia encara una hora que era allà amb els meus pensaments que el metge jove em cridà parsimoniosament i em donà el diagnòstic: el meu cor estava bé i l'episodi que havia patit tenia a veure amb una seriosa alteració de la tensió, provocad, ves a saber, per aquell contagi dels correus rebuts dels meus antics companys de l’institut o, més concretament, pels excessos emocionals i curriculars de la vida univesitària poc donada a la pau i la calma. Quan em donà el docuemnt de l’alta el metge em digué: -Tu vas ser professor meu! (¡El metge que em retornava a la vida era un antic alumne de segon de batxiller, d’aquell bon grup de ciències de la promoció 2006-2007, com vaig indagar dies després!). -No em digues! -Com et diuen? –Pablo, Pablo S. Sent sincer i sentint-ho molt, li vaig dir que ben bé no el situava i em va donar pistes recordant-me uns altres noms d'aquell grup. “Molts férem medicina. F. també és metgessa i està en la Fe”, em va dir.
Un antic alumne del mateix institut de secundària que aquella vesprada havia sofert dues baixes en la nòmina de professors feliçment jubilats, era ara l’àngel de la guarda que em transmetia el diagnòstic salvador. Un metge que se'm manifestava com a antic deixeble, a qui no havia sabut reconèixer en aquella entrada fulgurant a les urgències hospitalàries, que em manifestava recordar aquelles classes. Una vegada més, per si ho havia oblidat, havia comprés que els alumnes ho són tot, perquè tot t’ho donen i d’ells tot ho aprens. Vaig acomiadar-me del personal sanitari, després que retiraren el catéter de la mà esquerra i vaig eixir, com tornat a nàixer, a la ciutat deserta pel meu propi peu. Quan vaig prendre un taxi per tornar a casa, em va semblar que l’homenet que el conduïa era el mateix Caront que em retornava a l’altra riba, per donar-me una nova oportunitat. “Enguany s’ha notat molt que la gent no ha eixit tant a fer els sopars de grup en les primeres setmanes de desembre” –em deia amb saviesa. Jo li confessava al taxista, com abans havia fet amb les infermeres, que un metge jove i antic alumne m’havia atés a urgències. “Què vosté és professor de medicina?” –No, vaig ser el seu mestre quan tindria setze anys i tot en ell era encara per decidir. Com en el “Conte de Nadal” de Charles Dickens, un metge em recordava el meu passat, el meu origen com a professor de secundària, quan tots els dies eren feliços, i d’alguna manera m’estava parlant del present i m’avisava, molt seriosament, de la nostra finitud. Vaig arribar a casa i vaig dormir de dia. Enrotllat de la manta, amb els calfreds d'un animaló agraït i guarit, tornat de la intempèrie de la nit.  En despertar-me i preparar-me per viatjar a la casa dels pares em vaig adonar que tenia encara per tot el cos restes dels electròdes de la nit anterior. Els vaig retirar un a un i, encara amb tremolors, em vaig sentir un home nou. El cos em demanava pau i calma. "Pastorets i pastoretes, feu-me llenya que tinc fred". Una nit de nadal més més escoltava la veu de la Sibíl·la, anunciadora del judici final, a l'ermita de Santa Anna del meu poble. En aquella muntanyeta del barri de Natzaret, víctimes d'una baixada de la tensió elèctrica, els assistents érem enguany a les fosques, il·luminats nomes amb uns ciris, com un retorn als temps remots. Com un retorn a nosaltres mateixos, a una puresa íntima i primigènia.

Ací acaba el conte. Ara ja ho sabeu, el paradís de les aules us aguarda. El lloc on podreu transmetre el vostre amor, la vostra passió per la llengua i la literatura. Allà habiten les mirades que ja us esperen. Els ciutadans del futur, els hereus d’una consciència col·lectiva que voleu construir. I qui sap si, també, el metge encara per fer, que un dia us haurà de guarir i ensenyar el camí del vostre retrobament.

2 comentaris:

  1. Gràcies per compartir un conte i experiència que ens porta a recordar que sempre hi ha àngels que ens vetlen. L'excés de sensibilitat del mestre transpua en mirades, paraules i sentiments que sempre ens acompanyen. Bastim amb elles els nous camins. Tranquil.litza saber que el mestre es troba bé.


    ResponElimina
  2. Espero que ja estigui bé!
    Mar Mundet

    ResponElimina