Una altra València

Professors del futur amb Ferran Torrent (Casino Agricultura, València 2014)

La nit de diumenge Mònica Oltra, celebrant l’èxit electoral, a la plaça del Pilar de València, va repetir un d’aquells versos per a Jackeley, tan citat en els últims temps, com una consigna que ha fet fortuna: “perquè hi haurà un dia que no podrem més / i llavors ho podrem tot”. El miracle electoral s’havia produït. En són testimoni les exultants piulades del narrador i visionari Ferran Torrent: “Els valencians som els únics animals que només ensopeguem cinc vegades amb la mateixa pedra. A la sisena, Rita al carrer”. “Tinc fe”. “Vosaltres sou molt joves i no sabeu que és passar de l'1'5 per cent a tindre la possibilitat de governar València”. “Ho he dit: tenia molta Feeee!!! No estàvem morts, estàvem de parrandaaaa!!!”

Després de les eleccions municipals del passat diumenge, tot apunta que Joan Ribó serà el nou alcalde de la ciutat de València. 95.000 vots per al candidat de Compromís són una fita. Com ho han estat els 452.000 a tot el País per a la candidata Oltra, que també serà decisiva a la Generalitat. Encara no m’ho crec del tot. L’edat ens fa cautes i escèptics. Una altra València? A l’octubre, a la Universitat de Heildelberg, amb un grup d'universitaris alemanys que hi aprenen català, vaig emprar, a l’última classe, com a mostra de discurs oral argumentatiu en defensa del patrimoni amenaçat, una intervenció de Mònica Oltra en defensa del Cabanyal. Els alumnes  del curs «Introducció al llenguatge del patrimoni cultural», joves, políglotes i interessats per la nostra llengua, van entendre pefectament la claredat de les seues paraules ("perquè la raó és més forta que la barbàrie").

Estació de Heidelberg (octubre, 2014)

Des del meu col·legi electoral, una escola confessional, de pati espaiós i arbrat, on sempre havia guanyat Rita, tot se'm capgira per un moment. Si sempre m'hi havia sentit un animal estrany, ara sembla en aquest barri de la ciutat, entre la Gran Via i el Botànic en som més els qui volem que la ciutat retrobe camins de civilitat. Com deien els versos de Raimon, pensant en personatges imprescindibles del temps de la resistència “No em trobe sol, company, no et trobes sol / i en som molts més dels que ells volen i diuen”.

Faig part d’una generació que ha viscut la llarga travessia en el desert. Més de trenta anys de nacionalisme polític democràtic (“Un record afectuós per als centenars de militants, primer d'UPV, després del Bloc i ara @CompromisVLC q han picat pedra més de 30 anys” piulava Torrent). Una nova generació (la generació d’”Obrint Pas”), educada ja en democràcia i en valencià, sense els prejudicis de les anteriors es deixa sentir. “Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar”.

Ajuntament de València. Recollida premis (2007)

Cada curs, com un ritual, abandonàvem el centre de Campanar i, amb l’autobús 61 arribàvem a l’ajuntament de València, aquell edifici vedat i impostat, per recollir els premis “escriptors valencians” amb què acostumaven a premiar els treballs creatius dels nostres alumnes. Ocupàvem la sala l’hemicicle com una conquesta. “Que la ciudad les pertenezca un día” n'era la consigna que ens movia, a l’estil Gil de Biedma.

Trobada València, abril 2015

Pel meu cap passaven les últimes imatges. Vaig saludar Joan Ribó el passat diumenge 26 d'abril, a Russafa, el dia de les Trobades d’Escoles en Valencià del Cap i Casal. “Us coneixeu?”, em va dir Enric Morera, en presentar-me’l. I tot seguit, sense saber perquè li vaig evocar la figura d’Èlia Serrano, professora de filosofia i companya meua de l’institut, que me’n parlava sempre de Ribó, el seductor company de partit. La vida fora de les aules no va somriure Èlia i, poc més d’un any després de jubilar-se, ens deixava. “Pobreta”, em va dir d’ella Joan Ribó, en aquell moment de trobada col·lectiva i festiva. I tot anava tocant- me les fibres, perquè la vesprada anterior, la diada del 25 d'abril, tornava de la Vall Blanca a València, carregat d'emocions, mig de la festa, mig de l'educació.

En les nostres inacabables converses (moltes vegades al cotxe, de tornada a casa), Èlia em parlava de la seua generació, de la lucidesa de Lluís V. Aracil, de viatges, de Vilafamés, de Dénia, dels seus companys de genració que havien lluitat des de la dictadura, del seu compromís polític i amb la vida. També em parlava de Joan Francesc Mira, que fa temps va albirar la idea que he fet vers i que ara es visibilitza encara més: “Hi ha una altra València, sí.” Per tot això he pensat en ella que, com tants altres lluitadors, no han pogut compartir moments com el del passat 24-M. La vida continua, més enllà de la desaparició previsible d'una autoritària,  antivalenciana i maleducada ("¡que hostia, que hostia¡" era la frase al ja detingut benissaner indigne Castellano) alcaldessa, frívolament senyalada com a icona pop, que ha dirigit la vida dels valencians. Trista herència, trist govern dels indígenes indígnes que hans deixat arruïnats i sense present.  “Que cante Rita!” “Rita comunica a Florentino que no seguirà la pròxima temporada”. Ferran Torrent, molt més que un novel·lista.