UA-38196275-1

dijous, 21 de maig de 2015

Quan la festa acaba



Aquesta és l’entrada que fa 100 del blog. Un blog que començà un 11 de gener del 2012, com un complement necessari en les classes de formació del professorat, per poder contar tot allò d’important en la professió que no té cabuda als programes oficials, en les classes reglades. I d’aquesta voluntat han nascut uns textos que han anat pensant-se i escrivint-se a mesura que es vivien, ampliant i transformant els seus lectors. Gràcies a vosaltres, que habiteu darrere la pantalla i per a qui faig l’esforç d’escriure. Gràcies per ser-hi, i per ser-ne l’estímul.



Hui he tingut l’última classe amb el grup de tercer de l’especialitat d’arts i humanitats. Sala d’informàtica i vistes sobre l’horta imaginada, que mira al mar. Hi havia, en el sentir dels alumnes, l’impuls per tancar el curs d’una forma especial. Hem viscut una sintonia col·lectiva, des de l’inici a la fi. Des de l’esment a Maurici, el professor de matemàtiques desaparegut i completament oblidat fins el poema final, que he recitat amb calma, perquè sabia que era l’últim instant compartit. Trobava el temps per mirar els ulls de cada alumne, podia seguir cada paraula mentre l’emoció es mantenia. Recordeu-me demà. I, a la fi, alguna encaixada de mans i paraules d’agraïment. La classe de hui, com un retorn cap als orígens íntims, ha tancat un cercle, ha donat sentit a tot el curs. Removíem sentiments i animàvem els mestres a l’acció.


La festa de les classes hui ha acabat. Queden exàmens, treballs per avaluar, el ritme inevitable de la fi de maig, quan ja hem vist per tota la ciutat la florida de les primeres xicrandes. I ací ens trobem, escrivint, segurament per perllongar el contacte més enllà dels cursos i de les aules.


A l’entrada anomenada “Donar nous als xiquets”(8-V-2012) vaig explicar l’admiració i l’interés que sempre m’ha despertat el poeta de Reus, Gabriel Ferrater, seduït per l’eterna joventut i professor seductor dels joves, en les sessions inacabables fora de l’aula, com aquell Mesón de Sant Cugat.

Cada curs, hi ha uns alumnes que es sumen a un grup amb el qual m’agradaria reviure aquella idea de Ferrater de porder reunir els amics en una mena de comuna per poder fer-los escoltar les últimes idees. Les eixides fora de l’aula, els cursos de tres dies com el d’Ontinyent, tenen com a finalitat primera la possibilitat de compartir les hores i els dies amb aquells ulls i aquells somriures que d’altra manera romandrien, efímers, dins les parets i el temps de les aules habituals.

El Llibre del professor, l’editat per Bromera, es va tancar amb la meua entrada a le aules universitàries. Un dels últims poemes d’aquell llibre, titulat “L’etnògraf d’aules” expressa la meua aversió cap aquells engranatges del sistema per qui els alumnes són, a tot estirar, un objecte d’anàlisi. Tot això se’m va fer present a Girona, en la primera visita a la ciutat sense la companyia de les mirades joves. Com ací explique, els poemes, els textos més íntims, apareixen sempre a la fi d’alguna festa, d’alguna celebració, i no són més que l’excusa inevitable per poder retenir la companyia humana fins el darrer moment. Per perllongar els instants compartits.


Etnografia d’aula

No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
Joan Fuster

En veure’m tot sol una nit
de febrer, a la vora de l’Onyar,
passejant la meua soledat sense vosaltres,
el dissenyador de dispositius didàctics
exclamà als seus col·legues il·luminats:
‑Mireu, és aquest, el mestre poeta!
Sabeu? Dedica versos als seus deixebles,
per guanyar-se’n l’estima!
I, assenyalant-me, com pressa fàcil, em féu:
‑Dis-nos-en un ací, ara, en veu alta!

Poc abans d’escapolir-me, robada la intimitat,
els hi vaig recitar una corranda d’exili,
perquè els mestres del constructe
ignoren la rosa que diu
la paraula rosa. L’eternitat jove,
la flama del seu misteri ardent.
I, l’endemà, al sopar festiu, més instistència:
‑Fes-me arribar els teus poemes,
que és cosa que m’interessa!

Fets matèria d’estudi,
etnografia d’aula,
aquests versos són calç viva.
N’ets tu i en sou vosaltres
el seu origen i la seua fi,
prestos a ser dits en cimera closa,
com un parany de fi de festa,
com un talismà infalible,
per a retenir-vos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada