Desolació de la quimera

Les quimeres, tan necessàries per mantenir la il·lusió jove, són fràgils i es poden trencar a trossets com ho fa un espill quan cau a terra. La vida són canvis, portes que obrim i que tanquem. Per esdevenir adults, cal tancar-ne unes per poder obrir-ne d’altres. Del nostre primer any com a mestres ens comprometérem a no ser mai nosaltres qui trencàrem les abundants il·lusions adolescents. Mai seríem assessins de quimeres. Per exemple, mai seríem nosaltres qui duguérem a una aula una cançó que diu coses com “Mai trobaràs el teu príncep blau”. L’experiència ha de ser viscuda i no admet l’explicació. Poc sabíem, ni de joves ni tampoc de més grans, que vindria un temps d’il·lusions arrassades com les nostres pròpies mirades.

La passió per ensenyar, per estar acompanyat per cors que bateguen amb aquest intercanvi (l’”elogi de la transmissió” que en diu Steiner) ens determina i ajuda a viure, però –i aquesta és la constatació simple i definitiva‑ no aporta allò necessari per la supervivència acadèmica i el reconeixement social i laboral en aquest àmbit. Tot això viscut amb calor extrema, carrers universitaris buits, la comunicació escassa, el seny eixugat i els sentits adormits. 

Pensàvem que a l'agost en faríem tabula rasa. Un temps aturat per fer neteja de papers (els públics i els privats, que teníem rebolicats) i posar en odre cor i raó. Però ja sabeu que això no és tasca fàcil. Tot  acaba quasi sense haver començat.