En caure la nit, passejant
ahir vora la mar, vaig trobar als meus peus un solitari os de sèpia arrossegat per les ones. De l’estiu ens agrada llegir amb la llum del sol i la brisa marina davant nostre. L'aroma de la sal i de la pinassa barrejats. Escoltar el soroll exasperant de les xitxarres. És temps de pensaments i paraules en passejades solitàries o bé acompanyat. L’os de sèpia trobat durant la passejada d'ahir em convida a cercar un significat a
aquest temps. El neguit de les nits, els molestos mosquits que ens assetgen. Em fa alçar la vista per trobar un paisatge limitat per les llums del port, amb Segària i el
Montgó al fons. L’eternitat efímera per on transitem. El mur amb vidres esmolats de
botella per on ens toca caminar.
Meriggiare
pallido e assorto
presso
un rovente muro d'orto,
ascoltare
tra i pruni e gli sterpi
schiocchi di merli, frusci di serpi.
Nelle
crepe del suolo o su la veccia
spiar
le file di rosse formiche
ch'ora
si rompono ed ora s'intrecciano
a
sommo di minuscole biche.
Osservare tra i frondi il palpitare
lontano
di scaglie di mare
mentre
si levano tremuli scricchi
di
cicale dai calvi picchi.
E
andando nel sole che abbaglia
sentire
con triste meraviglia
com'è
tutta la vita e il suo travaglio
in
questo seguitare una muraglia
che
ha in cima cocci aguzzi di bottiglia.
Eugenio
Montale, Ossi di seppia (1916)
Sestejar
pàl·lid i absort
vora
un roent mur d'hort,
escoltar
entre els esbarzers i els remeguerons
esclafits
de merles, cruixits de serps.
En
les clivelles del sòl o sobre la veça
espiar
les fileres de roges formigues
que
ara es rompen i ara s'entrellacen
al
cim de minúscules garberes.
Observar
entre frondes el palpitar
llunyà
d'escates de mar
mentre
s'eleven trèmuls cruixos
de
cigales dels calbs pics.
I
anant sota el sol que enlluerna
sentir
amb trista meravella
com
és la vida sencera i la seva pena
en
aquest seguir una muralla
que
té al cim agudes dernes de botella.
(traducció
de Joan Navarro)
Sestear pálido
y absorto
junto a la
ardiente tapia de un huerto.
Escuchar entre
endrinos y zarzas
chasquidos de
mirlos, rumores de ofidio.
En las grietas
del suelo o la algarroba
acechar las
hileras de rojas hormigas
que se
entrecruzan o quiebran
en la cima de
minúsculas gavillas.
Observar entre
las frondas del lejano
palpitar de
briznas marinas
mientras se
elevan trémulos chasquidos
de cigarras
desde pelados picos.
Y caminando
entre el sol que deslumbra
sentir con
triste maravilla
que la vida
toda y su fatiga está
en este
recorrer un muro
coronado por
pinchos filosos de botella.
(traducció de Carlo Frabetti)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada