Bon inici de curs!

Encara no ha acabat l’estiu i, quasi sense voler, ja tenim ací que un nou curs comença. Encara ens retornen pel cervell les ones del curs que acaba i ja ens reclama una nova navegació.  Cal alçar-se. Cal refer-se. Hem de reconstruir-nos per poder presentar-nos sencers davant els nous alumnes, encara inconeguts, sense mostrar cap ferida, transmetent la força d'aquella il·lusió que és la mateixa del primer dia.

La imatge que hui ha publicat Bromera al facebook i al twitter (amb l'etiqueta #gràciesprofes), acompanyada d'uns versos del poema "Inici de curs", ha servit per trobar d'immediat les reaccions d’alguns d'aquells que foren alumnes i, en molts casos, són ja mestres.

Des de la ciutat blanca, m’escriu Melània, que per a mi sempre serà ull de naufragi, i m’evoca el temps del seu curs: “Pense immediatament en l'estimat company-professor de qui són els versos que em traslladen a aquells temps”. I em recorda aquella ruta estellesiana: “No hi ha dia que passe per la catedral i no entre a vore la no-tomba d'Ausiàs March, no hi ha dia que passe per carrer Cabillers i no entre a vore la no-casa d'Ausiàs March i no hi ha dia que passe per la plaça de Burjassot i no visite a l'Estellés assegut al banc. Poseu-me les ulleres.”

Espectant a Sinera d'Amunt, el professor Clopés té moltes ganes que comence el curs, de trobar les cares noves, d’encomanar el seu entusiasme vital i docent i, també, fa seus els versos. M’escriu i em diu “Entro a tweeter i veig que David Fernández marca com a favorit una piulada d'una professora del Penedès amb els seus versos”. Busco el twitter i em trobe amb què aquesta professora desconeguda és la recordada alumna Maria Plana. No busque més perquè no tinc els mitjans. Perquè sóc sol a l’illa. I és aleshores que sóc jo que us he de donar les gràcies. Perquè entre les petites coses necessàries i imprescindibles per seguir en aquesta professió única esteu vosaltres, generadors d’il·lusions veritables.