Gats invisibles

Divendres passat el professor va anar, com per una atracció magnètica, a Burjassot. Un sopar concert a Ca Bassot dit “Ara, Estellés”. Abans, com un ritual íntim, un passeig solitari pel pati de sant Roc, acompanyat només per l’útima parella de joves enamorats, que es confonia amb el crepuscle.

Un llibre i un disc editats a Benicarló al voltant de la poesia d’Estellés ens hi reunia. Jordi Sebastià, exercint d’alcalde, va presentar l’acte. Els protagonistes, tres professors combatius de l’IES Joan Coromines (no tots amb el mateix seny) i un impagable Ximo Caffarena acompanyat per uns músics entre els quals hi havia el seu fill i el mateix Vicent Torrent. Sopar auster d’entrepans envoltat de la bona gent de Burjassot i, també, d’alumnes universitaris que respongueren a la meua crida. Fins i tot, una televisó de Burjassot s’hi deixà caure (http://www.youtube.com/watch?v=SouESlFB82s)

La vida comença quan la primavera. La vida consisteix a renovar les paraules senzilles, a veure renovada la il·lusió en els rostres joves. Molta de la gent ens resultava tan propera com desconeguda. Com ara, Salvador Llosà, el Gat invisible de les gatoneres d'El Temps. Havíem sopat envoltats per una col·lecció de pintures seues i no sabíem que ell era un dels convidats. Humilment ens saludà en el temps final de la xarradeta. Davant nostre, entre paisatges d'alqueries i de serres valencianes, la majestuosa Torre de Paterna que no deixàrem mai de contemplar com un far en la boira (“sabeu si la torre és àrab o romana?”). Ser invisible i, quan cal, fer-se present. Com ara, Vicent, de nissaga estellesiana, que lluia solemne la força de la seua xicota. Ara, passats els dies, ens resta alguna cosa de Súnion del record d’aquell escenari humil i autèntic. Alguna cosa que se'ns escapa com un gat i que volem retenir.

Perquè hi ha moments que tenen forma d’unitat didàctica. El temps del professor jove, que comparteix versos més enllà de les aules, se’m féu present en acompanyar a Montcada, en un punt àlgid de la nit, per camins nocturns de l’Horta, tres joves alumnes. Una poètica que tot d’una acabà quan una parella de la guàrdia civil en féu l’alto en una rotonda, cinematogràficament estellesiana, del camí.

Els còctels del Boadas

Ahir a la nit, una bella alumna del passat venia a veure’m per conversar sobre Llorenç Villalonga i Mallorca. Les paraules ens traslladaven a un món de gent afable, al plaer renovellador de la literatura. Amb un somriure mesurat, la dona del seny em donà un present que havia guardat durant dos anys per a mi, i que no ha estat fins avui que he sabut valorar en la justa mesura.

Perquè el dia vint-i-set ha començat per a mi amb una breu i sentida estada al cementeri de Burjassot. Com un retorn als orígens, dèneu anys després de la mort del poeta.

Del regal d’ahir m’havia quedat amb la idea d’humanitat que el Perich adjudicava a la històrica cocteleria Boadas de Barcelona. Però ha estat al migdia quan he quedat clavat en llegir al despatx de parets blanques, la fi de la nota: “Sempre que senta nostàlgia de les teues classes tornaré i brindaré a la teua salut”. Glups! La nostàlgia ens deixa atrapats en el passat i segurament ens trau forces per al present. Però ens ajuda a corregir brúixoles i a quadrar els sextants. M’he transportat a les classes de fa dos cursos (a dins i fora de l’aula, clar), quan tinguérem ocasió de parlar d’Estellés, però també de Ferrater. La tauleta dita ferrateriana era la primera a mà dreta segons s’entrava al bar de l’edifici de Montolivet. Segurament hi hauríem parlat d’aquell grup de poetes que bevien ginebra seca, segurament hi hauríem parlat d’algun viatge barceloní carregat de referències literàries, amb alumnes encesos de coneixences.

El llaurador torna al solc un dia rere un altre. Du un bon grapat d’anys de dedicació exclusiva a la terra i ja ha tingut ocasió de comprovar que la llavor pot donar arbres esponerosos. El llaurador ha hagut de deixar l’aixada uns instants durant el dia del seu aniversari i pensar que la vida té també alguna cosa d’alquímia. Com els còctels del Boadas.

Ser poble

Falles folles fetes foc. El profesor ha tornat de la festa de les falles amb el regust d’un premi. Un guardó molt especial. La “Història d’un entusiasme”, el text on parlava de l’entusiasme associat a l’estudi, ús i ensenyament de la llengua, ha estat considerat l’article guanyador del millor article entre els llibrets fallers de Gandia. Un esdeveniment local, com vaig tenir ocasió de veure pels meus ulls en el lliurament del premi. Aquell disssabte d’abans de falles, vaig comprovar que tenia lectors que s’havien identificat amb el text. “Jo també vaig ser alumne del pare Faus”, “parles de coses que coneixem, dels cines d’estiu que ja no existeixen”, “jo vaig anar aquell aplec de Bellreguard on cantava Sisa”, “el teu article s’entén”, “però tu eres de Gandia, tu de quin any eres?”, “a mi m’agrada això que contes de l’amic amb qui et menges uns peixets”, “a mi les marellades, perquè als Marenys es fan melons com el sucre”, “quan vaig acabar de llegir l’article vaig plorar”. Coses d’aquest estil. I tot, en el meu poble, en un ambient d'exaltació positivament tendra del valencià. Aquella llengua negada de la infantesa a qui retia l’homenatge i que és el fil conductor d’aquest dietari que us faig públic.

Mai havia experimentat una sensació com aquesta. No parle tant de l’acte del lliurament del premi, amb un públic atent i espectant, com d’allò que vingué després. Molta gent a qui descobria per primera vegada i que venia a fer-me una encaixada de mans, una salutació o un comentari d’un escrit que demostraven haver llegit. Per uns moments em vaig fer poble. Després, al casal de la falla de la Vila Nova, vaig ser jo qui vaig agrair que m’hagueren convocat per participar amb ells. Ho vaig fer, fent esment als versos taladrants de Joan Manuel Serrat a la cançó Per sant Joan, que també cantava el xativí Bruno Lomas:

Doneu-me un tros de fusta per cremar

o la prendré d'on pugui, com ahir,

com si no n'hi hagués d'altra.

Jo he sigut com vosaltres.

No vull sentir-me vell aquesta nit.

Us he d’agrair a tots, molt sincerament, els comentaris que me n’heu fet. Els que m’heu deixats ací escrits o els que m’heu enviat personalment. Em conten que mon pare es llegí per cinc vegades el paper i que vessà la seua corresponent dosi de llàgrimes. No era la meua intenció. El mateix dia m’escrivia per felicitar-me el meu admirat Gabriel Garcia Frasquet (l'editor de les Paraules de la seda), que el dia abans havia rebut un sentit homenatge per la seua dedicació a la cultura comarcal. En aquell acte, un altre escriptor admirat de ben jove i amb qui he compartit trobades amb alumnes, Josep Piera, sabia de l’existència de l’article entusiasta. En un correu posterior, m’escrivia açò, com una lliçó que vull compartir amb vosaltres:

Molt bonic, molt poètic, molt generós i amable, el teu relat memorialístic de la teua Gandia infantil, i un encert haver-lo publicat com a primícia on l'has publicat. A mi, personalment, m'ha encantat. L'he trobat redó, molt personal i alhora compartible -com ha de ser la literatura-, i m'ha encisat, per l'estil, per l'amor a la llengua que comunica, i perquè sent debilitat per aquesta mena d'escrits, com bé saps.

Història d'un entusiasme

Quan la meua benvolguda exalumna ICB em va proposar de participar en el llibret de la falla de la Vila Nova de Gandia d’enguany no ho vaig dubtar un instant. Perquè fou en aquest carrer on vaig veure la llum primera. L’encàrrec deia així:

“Volia demanar-te un article o poesia per al nostre llibret. La temàtica d'enguany és trobar l'encant de les coses. La idea que portem és que cadascun dels escriptors que hi participen intenten transmetre l'encant d'allò que més estimen; la seua professió, el seu barri, la seua família, o fins i tot l'encant de qualsevol cosa quotidiana, a la qual no solem donar importància i que se'ns passa de llarg, però que ens transmet uns sentiments que podem descriure amb paraules. Allò que pretenem és que cadascun de vosaltres ens feu arribar què hi ha d'encant en les vostres vides”.