UA-38196275-1

dijous, 29 de març de 2012

Gats invisibles


Divendres passat el professor va anar, com per una atracció magnètica, a Burjassot. Un sopar concert a Ca Bassot dit “Ara, Estellés”. Abans, com un ritual íntim, un passeig solitari pel pati de sant Roc, acompanyat només per l’útima parella de joves enamorats, que es confonia amb el crepuscle.
Un llibre i un disc editats a Benicarló al voltant de la poesia d’Estellés ens hi reunia. Jordi Sebastià, exercint d’alcalde, va presentar l’acte. Els protagonistes, tres professors combatius de l’IES Joan Coromines (no tots amb el mateix seny) i un impagable Ximo Caffarena acompanyat per uns músics entre els quals hi havia el seu fill i el mateix Vicent Torrent. Sopar auster d’entrepans envoltat de la bona gent de Burjassot i, també, d’alumnes universitaris que respongueren a la meua crida. Fins i tot, una televisó de Burjassot s’hi deixà caure (http://www.youtube.com/watch?v=SouESlFB82s)
La vida comença quan la primavera. La vida consisteix a renovar les paraules senzilles, a veure renovada la il·lusió en els rostres joves. Molta de la gent ens resultava tan propera com desconeguda. Com ara, Salvador Llosà, el Gat invisible de les gatoneres d'El Temps. Havíem sopat envoltats per una col·lecció de pintures seues i no sabíem que ell era un dels convidats. Humilment ens saludà en el temps final de la xarradeta. Davant nostre, entre paisatges d'alqueries i de serres valencianes, la majestuosa Torre de Paterna que no deixàrem mai de contemplar com un far en la boira (“sabeu si la torre és àrab o romana?”). Ser invisible i, quan cal, fer-se present. Com ara, Vicent, de nissaga estellesiana, que lluia solemne la força de la seua xicota. Ara, passats els dies, ens resta alguna cosa de Súnion del record d’aquell escenari humil i autèntic. Alguna cosa que se'ns escapa com un gat i que volem retenir.
Perquè hi ha moments que tenen forma d’unitat didàctica. El temps del professor jove, que comparteix versos més enllà de les aules, se’m féu present en acompanyar a Montcada, en un punt àlgid de la nit, per camins nocturns de l’Horta, tres joves alumnes. Una poètica que tot d’una acabà quan una parella de la guàrdia civil en féu l’alto en una rotonda, cinematogràficament estellesiana, del camí.

3 comentaris:

  1. Aquesta nit va ser una nit d'emocions i de descobriments. Primer només arribar a Ca Bassot ens sentírem un poc desubicades perquè pareixia que tot el món es coneixia i com que no havia començat el recital, Laura i jo decidírem anar a donar una volteta per Burjassot i impregnar-nos del seu vent de reivindicació i poesia. Caminàrem fins al carrer major. Pel camí ens vam creuar amb una estatua de blasco ibàñez i amb graffitis a les parets on hi havien símbols anarquistes i paraules de lluita. Aleshores vaig pensar que aquest és un poble de revolta,i continuàrem deixant-nos endur pels peus i arribàrem a l'estatua d'Estellés. El vam vore d'una forma familiar, allí asseguda humilment però amb solemnitat. La plaça il·luminada lleument i l'aigua que brotava de la font van crear un clima molt acollidor. Decidirem fer-se una foto cadascuna individual amb la representació del poeta. Després com unes xiquetes tornàrem contentes a vore que ens deparava la nit i l'esperat recital. Una vegada dins de Ca Bassot la nit va fluir con l'aigua de la font de la Plaça de l'Ajuntament. El sopar entranyable amb el nostre professor i els seus antincs alumnes, i després el recital que va delitar els nostres timpans amb la harmònica melodia d'aquelles cançons cantades per unes persones que sentien el que deien, i això és una de les coses més grans,perquè vivim rodejats d'un món que parla com si les seues paraules estigueren desvinculades del que sent, del que pensa,del que és.

    ResponElimina
  2. Vaja una manera d'acabar la nit!
    Increïble la sensació d'entusiasme en escoltar els versos del poeta amb una música que tot ho omplia i envoltava. Era impossible no sentir-se captivat per el familiar ambient estellesià del Ca Bassot amb la seua torre imperant i tots els qui amigablement s'apropaven per compartir l'emoció. I de tant captivant se n'acabà passant. Com eixir d'enllà si, amb ímpetu, hi havia qui encara ens animava a seguir parlant amb mil històries!
    Per que el Súnion haguera sigut màxim només faltà una ruta improvisada pels emblemàtics carrers de la capital.
    Esperem hi haja moltes nits més de poesia, rialles i reflexió.

    ResponElimina
  3. Ahahaha! La guàrdia civil pels camins d'horta bé podrien ser la inspiració d'un poema d'Estellés. O d'una pel·li de Ventura Pons XD He estat aquests dies pel Bassot, també, preparant la ruta d'avui. Aquell divendres va ser emocionant i em va servir per començar a maquinar tot el que ha final ha eixit de tots els participants.

    ResponElimina