UA-38196275-1

divendres, 25 de maig de 2012

Aula buida


Una sensació de buit. L’última classe amb els alumnes de tercer. El temps s’ha escolat valorant les últimes exposicions orals, aportant resultats acadèmics. Unes dades, unes consignes, el tancament del cercle que un dia obrírem en obrir la guia docent. Hi havia mirades. Distintes a les del primer dia. Un rastre de curiositat distinta. No he sabut trobar la paraula justa que fera etern el darrer instant. La separació inevitable. La fi del cicle. La producció final de la seqüència.
Ahir, el mestre Joaquim Maria Puyal pronuncià un discurs molt emotiu (“Viure és creure en alguna cosa”) on s’adreçà al president de Catalunya per recordar-li que en els moments de solitud cal pensar que hi ha un poble darrere:
m’ha semblat veure en vosté... una espurna de solitud en la mirada. Com si s'enfrontés a una munió de problemes, amb honradesa i entusiasme, sí, però també amb un punt d'incomprensió. Com aquell bot que lluita contra la tramuntanada que el vol arrossegar. Com un navegant solitari enmig de l'oceà i la tempesta. Jo em permetria dir-li, amb tot el respecte, que si alguna vegada se sent així o li passa això pel cap, president, sàpiga que té un poble al darrere. I que el futur del nostre poble depèn només de nosaltres, de vosaltres.
El professor, quan resta definitivament sol dins l’aula buida, envoltat de taules, cadires i treballs escolars, experimenta també la solitud inevitable i pensa, ja en el record, que el seu poble, la seua pàtria, són --han estat-- els alumnes.
Hauria d’haver començat per ací. He desaprofitat l’ocasió. N’hi haurà poques més com aquesta. Quan he baixat, la vida era una assemblea d’estudiants, tota una nit per davant compartint amor i lluita.
Només sé ara buscar i compartir un poema de molts cursos enrere, que em transmet un sentiment semblant, escrit davant la constatació del temps detingut i de la solitud atemporal experimentada dins l’aula buida en comprovar que el curs, com una metàfora del viatge, de la vida, ha acabat. La citació de Joan Margarit pertany al poema "Última lliçó". 

Aula buida

Entrant a l’aula buida descobreix
una nostàlgia que no esperava.
Joan Margarit

Us he vist tantes vegades,
pissarres, cadires, pupitres,
que amb la vostra essència
refaig la meua ficció.

Andròmines,
mentre us contemple,
polsoses i estripades, sens vida,
em mire les mans, buides i inútils
com aquesta cambra que us acull
i que ara encercla el meu pensament
enquimerat i sense retorn,
ardent sempre,
com un cadàver d'il·lusions.

Vosaltres sou l'ésser.
Jo, si marxe, fràgil espurna de record.

3 comentaris:

  1. M'he sentit buida de sobte... buida però plena de records.

    ResponElimina
  2. El que més m'agrada d'aquest poema, com en alguna ocasió, li he plantejat és que els objectes prenen la vida en absència d'allò que realment té vida: els alumnes. Com en una mena de procés de vampirisme, la vida naix de la mort. Les andròmines deixen de ser objectes quan els alumnes ja no hi són i poden "refer la ficció" que hi ha vida, si més no, per a un "cadàver d'il·lusions".
    Una vegada més: fantàstic el poema!
    Vicent B.

    ResponElimina
  3. Un poema fantàstic, Àlex!! Eixa sensació de buit de què en parles jo tambè l'he patida, primer com a alumna i després com a mestra.

    Arriba el final del curs, les aules són silencioses, les taules, les cadires i les prestatgeries estan buides i, fins i tot, a la pissarra no hi és escrita la data. Què curiós! El cole.legi sembla desert; ja no s'escolten les rialles dels alumnes a l'hora del pati... no se'ls sent pujar les escales de cami a l'aula... Tot esta buit excepte nosaltres, les persones, que guardem tot un cúmul de records al nostre bagul de la memòria. Records que sobtadament ens venen a la ment i dibuixen un feliç somriure als nostres rostres. Viure o recordar? Una vegada em van preguntar si era millor viure o recordar...i la meua resposta va ser que per a recordar cal abans haver viscut. Si un no experienta cap vivència, què va a recordar...
    CT

    ResponElimina