El rastre de la paraula

Camí d'Alginet, llegint versos acabats d'escriure

Després d'algunes lliçons, parlant de literatura, de poetes i de poesia, d'ensenyaments rebuts, de vivències i de records compartits, tornem als poemes. "El rastre de la paraula", inicialment un llarg poema narratiu, és ara una prosa, vagament lírica, que vol transmetre algun polsim d'allò viscut com a ensenyant en un bon grapat de viatges literaris compartits amb els alumnes de batxillerat. En certa manera, és l'apunt literari d'allò que vaig expressar, de forma acadèmica, en la ponència de clausura del I Congrés Geografies Literàries. Els versos alexandrins introductoris estan presos del poema d'Isaïes Minetto "Viatge a la llibertat", que escrigué en tornar d'un d'aquests viatges a Barcelona i Girona i que els dedicà als alumnes. Una vegada més, el crit de Sisa: "Visca la llibertat!".

Som ara aquells i uns altres i cap dels qui ja som

que sempre ha estat aquí el vincle que ens unia

Isaïes Minetto

Entrepans a l'alberg de Girona

S'allargassa cada cop més la distància, que separa els nostres temps mentre perduren viatges cap a la llibertat. Una setmana amb vosaltres que encara no heu aprés a mentir-vos com fem els grans. Reviscolem uns estímuls creuats, uns ensenyaments efímers que ens alimenten i es perllonguen més enllà dels comiats inevitables a la ciutat que habitem.

Un riu d’eufòria ens ha menat pels territoris viscuts a les lectures dels llibres estimats. Itineraris diversos en trens o autobusos, compartint relats inacabables, “places, carrers i delitables horts”, per on hem dansat plegats.

El bes al cul de la lleona

Eren les pedres qui ens esperaven, la corba de la vida pel carrer de la Força, el xut de les òlibes per les muralles, besades al cul de la lleona. Els camins de llibertat a la ciutat d'ivori, les confidències al metro, els esmorzars a l'alberg, les copes de la joventut, el secret jardí de l'Ateneu, els llibres circulars, els manuscrits primigenis a la Biblioteca de Catalunya, l’ocult far de Montjuïc, les nits a Gràcia cercant diamants, els cadàvers exquisits a l’Ovella Negra, el Lliure i el Nacional, el seny i l'amistat. Tant, i tant s'escapa.

Cementeri de Palma

Un dia de primavera arribàrem a Palafrugell, pujàrem a Sant Sebastià, botàrem la tàpia de l’humil cementeri de Llofriu. Teníem ulls de peix, la galta de setí. Un dia fred de gener, al Cementeri de Palma, damunt les tombes d’Alcover i Rosselló-Pòrcel, recitàrem poemes ‑recorde una jove amb bikini posat‑. Donya Obdúlia ens guiava per Ciutat, Miramar, Puig de Randa, Formentor. Foguerons de sant Antoni a Artà, dansa de la mort a Verges, foguera de Canals, flamerada espiritual a Poblet. I la llum del sud percutint-nos encara com l'espasada de Rotlà damunt el Puigcampana. Com una illa suspesa enmig la mar de Benidorm.

Altea

Com els instants eterns a Altea endevinant princeses encantades a l’Albir. I el temps detingut a les cases dels poetes, passejades per l’hort de Motxo, pujades a la Drova, el pis del carrer Salamanca, i el bar Montecarlo d’Alginet, i la Sala d’espera de l’Estació del Nord. Una vida tan breu com únics els moments. I, sempre, el cornugat retorn a Campanar, estimada i dolguda ciutat nostra.

Cadàver exquisit a l'Ovella Negra