Cos mortal

 

http://www.rtvv.es/va/Cos-Mortal_3_671962823.html

M’ho va venir a dir Júlia el passat divendres: "¿Saps que a la Mediateca de RTVV han penjat la pel·lícula “Cos mortal?" Aquella mateixa vesprada em vaig quedar com clavat davant la pantalla, amb uns records concèntrics i giravoltats, com la granera rotatòria que lliga les escenes del relat mentre travessa els carrers de València, amb aquella música de Miquel Gil que se't grava al cap, tornant a veure aquella pel·lícula que naix d’un poema d’Estellés fet de topònims urbans. És per això que, si no l’heu vista encara no contineu llegint, polseu l'enllaç de damunt i visioneu-la!

Estellés està de moda. Se’l comença a conèixer. Es fan actes i homenatges. Fins i tot, es lligen alguns dels seus llibres. La nova diada estellesiana és un esdeveniment fabulós. Un sopar col·lectiu molt esbombat. Però Estellés és molt més una marca, alguna cosa més que un eslògan, que el nom d'un tramvia universitari. És una forma de vida. Un sentit passeig pels carres de la ciutat de València. Per exemple, diumenge, festa del Corpus, vaig tornar a fer el recorregut inevitable, carrer de Cabillers, el de les Avellanes...

El 21 d’octubre de 2008 vam anar amb un grup d’alumnes de literatura catalana a veure la pel·lícula a l’Institut Francés. No hi cabia ni una agulla i desenes de persones es quedaren sense veure la pel·lícula de culte que ara han emés per televisió.

Rescate uns fragments del que vaig escriure aleshores en eixir del cinema:

L’ambient era magnífic. La família d’Estellés al ple. Els dos fills. Els nets. He parlat amb Carmina, la filla, i li he comentat la possibilitat que anem al desembre a fer una visita als llocs estellesians de Burjassot. Li ha semblat bé. M’estime molt la seua estima.  Només la veig una vegada cada any. Ja fa anys que la visite pels voltants del 27 de març, la data de la mort del poeta. Entre les moltes cares conegudes destacaria la del recitador Vicent Campos. Un personatge que ja ens va aparèixer a Burjassot el 19 de desembre del 2008, quan anàrem a veure l’impactant “Coral Romput”. I, després, clar, la pel·lícula. Una pel·lícula sobre Estellés on es parla poc d’Estellés. Un homenatge a la vida quotidiana amb València com a escenari. El trinquet. Els coloms d’un colombaire. El pimentó torrat. Els bars. I els 68 carrers del poema “Cos mortal”. Quatre experts parlant del poeta i un actor argentí interpretant un altre enamorat de la poesia estellesiana. En acabar l’obra, el públic ha aplaudit. La cosina de Carmina no parava de plorar. A la porta del carrer Moro Zeit ens hem fet unes fotos amb els dos dierectors. “Chiner” em comenta que no es normativitza el nom perquè no vol trencar amb la tradició familiar.

I aquella pel·lícula em remet als alumnes d’aquell curs, que encara evoque. Pense com va pensar la introbable Rocío: “Em quede amb aquesta frase: Si hagués de fer un documental sobre Estellés parlaría de la vida”.

Si cal amb disculpes, prenc les paraules -que no vull oblidar- d'alguns d'aquells alumnes que encara són ben presents, propers i visibles i les anote tot seguit, per compartir aquell instant feliç.

Vaig eixir de la pel·lícula amb un sentiment de voler conèixer, llegir més sobre Vicent Andrés Estellés. M'agradà l'estil de la pel·lícula, pense que tracta la València natural, la València "valenciana", la València del dia a dia, del carrer, la València amb el seu esport nacional a Pelaio, la València dels coloms i dels seus habitants.  (Juliet)

Flaixos de Coral Romput: “hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc deixen cor i rellotge –molesta el seu tic-tac de corcó que rosega la pobra fusta humana...” (Paula)

A mi la pel·li m´ha emocionat... m´ha semblat un homenatge a les petites coses de la vida que ens fan sentir i viure. La vida als carrers de València, la monotonia del treball, les imatges del dia a dia: la llotja del peix, les botigues de tota la vida...l´amor, la poesia... tot es barreja...A més, m´ha encantat la música i algunes preses són xulíssimes.... (Ester)

Horaci i el seu oncle, tota la vida junts però tan dispars, amb “palles mentals” (en paraules de Toni Sendra) tan diferents però ommipresents i necessàries a la VIDA. Quines sensacions van envair-me al ser testimoni d’eixe moment tan intens a les nostres vides, aquell en què trobem una font d’inspiració, un motor per a seguir endavant (o per a estancar-nos, paradoxalment), una passió o una obsessió, una bogeria que ens fa sentir entenimentats... un èxtasi estellesià en aquest cas. (Paz)

L'àngel estellesià es fa present davant Ester, Isabel, Paz i Javier al carrer del Moro Zeit.

Per a mi, és una mostra clara d'homenatge als detalls, a les coses que passen sense pena ni glòria. Un homenatge als carrers, a allò tradicional, a les passions que perduren durant tot el film. A la pilota valenciana, a la dacsa,a la llum de la nit de València, als cafès del migdia que et fan parar de la monotonia del treball, al punt de vista d'aquell que observa darrere la barra o del que passeja a 6 km/hora mirant un carrer que deu haver sigut testimoni de tantes coses. Es un cant a allò tradicional, al accent "de poble", al pimentó adobat amb sal grossa i oli d'oliva, al cristall groc dels gots, als tapets de ganchillo, a les entrades de la escala que es pinten mitat en mate, meitat en brillo i que només queden interrompudes per un fil de plàstic que es fa servir per obrir la porta al que espera pujar a la nostra casa. Es testimoni de les passions. Passions als poetes com Estellés, passions als records, a l'esport, als amics, a aquell colom que pinten amb blau cian amb tota la delicadesa de la que l’oncle disposa. Es testimoni dàllò casual, del desconcert, de la ràbia, de l'amor i de la mort. D'eixa mort que sols existeix quan existeix la vida. D'una mort que, en ocasions, arriba sense trucar a la porta i que pot arribar just en el moment en què anaves a menjar-te uns pimentons rojos adobats amb sal grossa i oli d'oliva... (Isabel)

Hi ha hagut una cosa que m'ha paregut curiosa. En la pel·lícula, el protagonista va buscant un productor per al seu documental i, al dir que era sobre Estellés, pocs li fan cas: "No seria mejor sobre Blasco Ibánez" li diu un (per cert, l'escena del +R o -R, molt bona). Doncs bé, açò és el que ha passat en la realitat: "¿Estellés? Abajo a la derecha y al fondo". Quasi al "quarto de les rates". Vull formular una pregunta que potser resulte òbvia per a molts però que jo no sé si ho he comprès bé: què pretenien dir amb el personatge del seu oncle? Blau (solament per les travesses?), el seu colom Àguila Imperial... Ho dic perquè hi ha molts detalls subtils al film: la quadribarrada a l’habitació d’Horaci, la llengua dels productors de cine o la dels gestors immobiliaris que desdejunen al bar... i aquest de l’oncle podria ser un altre gest com dient: qui vullga entendre, que entenga.  (Javier Morales)

L’obra està plena d’imatges que reten homenatge a Estellés. Cada dia comença magistralment amb la mateixa rutina, el mateix so de despertador a les 7.10, els mateixos cafés, la mateixa màquina de neteja que s’engega puntualment, les mateixes persones esperant el mateix autobús cada matí, el mateix veí que guaita al nou dia pel mateix balcó del dia d’abans... Com els poemes d’Estellés, tot és un compendi de coses quotidianes, de detalls que semblen insignificants, però que componen la simfonia de la vida. Cada plànol està ple de sensibilitat. Es pot respirar fins i tot l’olor del mercat, del peix, dels caliquenyos, l’olor i el soroll atordidor dels coloms... Veiem tantíssimes metàfores... com les sabates que apareixen recurrentment com quelcom que defineix a les persones i les acompanya fins la mort. El colom, l’àguila imperial, posat en la panxa d’Horaci, que representa el nou començament. Els amics de Blau, com dos àngels, un bo i un dolent, agafats un a cada muscle d’Horaci fent-li de consciència... (Anna)

Acabe amb els versos colpidors que hi apareixen, que parlen de la mort com un cant a la vida. He trobat els versos i la gravació (una entrevista televsiiva que li féu l'estupenda Montserrat Roig el 1978). Diuen així:

Me n’he vingut a morir a Verona,

així com fan, nafrats, els elefants

que amb tristos brams i cansament antic

tornen al lloc de la seua naixença

per a morir, com al ventre matern,

segons m’ha dit un veí que sap molt.

He amanegut un jorn com una vela,

alt, com un pi de rodonor solar,

o dreturer, com un exemplar xiprer.

Ho mire tot com darrere els cristalls.

Em note el cor molt petit al seu lloc.

Jo he vingut a morir només,

i veig, pertot, motius de vida encara.

(Poema X de la II part de Les acaballes de Catul, 

al volum III de l’Obra completa, 1977).

I clou Estellés la recitació televisiva a la Montserrat Roig, amb una frase que no fem si no subscriurel: “Perquè, possiblement, el que més em fot és que jo moriré i la vida continuarà”.