 |
| Foto de Chema Madoz |
El
curs fa setmanes que ha acabat. Els alumnes ja no són una presència diària. Viuen
al record i els evoquem entre els silencis que la calor de juliol ens depara. Les
setmanes últimes hem fet cursos d’estiu i tot ha estat un anar i venir d’ací i d’allà,
amunt i avall. La poetessa Maria Mercè Marçal, dona de combat i professora de
català, adreçà un poema als seus alumnes on els confessava la “secreta ràbia”
que se li menjava l’alegria. La vida és, per moments, aquesta ràbia, que no ens
deixa l’aire per viure i que tanmateix ens mou a fer les coses. Per poder gaudir de l’alegria docent, per poder tenir
accés a aquest món de mirades compartides, cal sortejar molts obstacles. El
primer de tots consisteix a saber reconèixer els impostors, aquells actors exercitats
en el somriure momentani, en la gràcia fàcil, aquells oradors que saben emprar
els mots amb què engalipar audiències captives, divines paraules per a fidels
distrets i encantats, professionals de la seducció i l’afalac, constructors de
simulacres i superxeries. "Ells són aquí, entre nosaltres". El drama és justament
descobrir, experimentar en la carn pròpia, que la impostura regna, en aquesta
era de cambalatxe, sense escrúpols
cap al treball discret. I ens costa diferenciar, i apreciar, el pa fet a mà de
la massa congelada. Costa distingir l’ombra fosca. Quan era molt jove, la
presència de l’impostor en un centre escolar em rebolicava les entranyes i em
feia patir. És per això, que aquell primer poema de joventut va merèrixer una
postil·la uns anys després, menys acalorada. Com ens ensenyà Joan Maragall, cal escriure en
estat de gràcia, però mai sota els efectes del resentiment. El temps ha passat,
hem canviat d’ambients i, vist el que hem vist, el poema em resulta ara d’una
ingenuïtat encara més esferïdora. Tot i això no renunciem a ell.
Contra
la impostura
us diria a l'orella la secreta
ràbia que se'm menja l'alegria
Maria Mercè Marçal
Oficies una catequesi d'absoluts.
Reverencies un missal categòric.
I els dogmes de la teua paraula
com calze orgullós els eleves
damunt l'orfandat del ramat
que amb sordesa t'escolta a tu i a tots.
Ho saps tot i tot ho ignores.
Res no et treu el son.
Tu que ara fas l'exercici penós d'explicar
un poema d'algun prohom beneit
mai no copsaràs uns ulls esbarrallats,
la mirada innocent de què en Carner en parla.
Et desconec i t'ignore.
Molt vagament et menyspree.
* * *
Set anys han passat
des que escrigueres sutjoses
sàtires, enfilalls de tòpics
flamígers i acerats
que ací has gosat de reproduir.
Residus d’aquell temps veloç
d'aules, corredors i nocturnitat.
Com Maragall ens ensenya
greu pecat és en poesia
el dol i la invectiva.
Hauries volgut destruir els versos
i en retrobar-los hi sents
la compassió per la víctima,
figuració de les teues pròpies fronteres.
I, com fer amb un foll que et tria per enemic?
Com acompassar pensament, veu i acte?
Per ara cal anar fent.
Les alimares de la batalla
no s’adormen amb silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada