El centre del món

Pati de sant Roc, Burjassot (dijous 12 de juliol, set de la vesprada)

Quan era un adolescent, la figura de Salvador Dalí m’atreia pel que tenia de provocació. No tant la seua pintura, sinó més aviat el personatge i els seus escrits, excessius com ell mateix. Des del “Manifest Groc” passant per tota l’obra autobiogràfica, que llegia amb afany, com ara el·”Diari d’un geni” fins els esrits últims, fascinats per la teoria de les catàstrofes del matemàtic René Thom. Moltes de les seues sentències colpegen encara la meua ment. Una és aquesta que parla de la localització exacta del centre del món: l’estació de trens de Perpinyà era, per a l’artista empordanés, el centre del món, «el centre còsmic de l'univers».

Ben mirat, cadasacú tenim un lloc mític de la nostra memòria personal que és el nostre “centre de gravetat permanent”. Si vosaltres que em llegiu compartiu amb mi una pàtria comuna convindreu que el centre del món només pot estar a Burjassot, i més concretament al pati de Sant Roc. Les sitges, l’ermita de sant Roc, en aquell quadrat sobre un promontori que cerca una espiritualitat, les lloses blaves, la molsa i la mar damunt els pins, tal com llegim al Coral Romput:

I recorde la molsa

que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.

Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.

Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.

La setmana passada, hi vaig tornar novament. Uns xicots ací i allà, una parella de joves amants, els xiquets que juguen, el castellà al carrer (només al carrer Mendizàbal em vaig reconciliar amb l’escolta del bell catalanesc) i una mancança. Un buit. No hi vaig trobar l’escultura d’Estellés damunt el banc. L’escultura en bronze, obra de Teresa Chàfer, tantes vegades agredida, pel cantó de les ulleres, no hi era descansant al seu banc de la Plaça de l’Ajuntament. On és ara? Què se n’ha fet? No vaig gosar preguntar ningú. Sentia un buit. Vaig pensar en Pessoa, descansant al seu banc d’A Brasileira de Lisboa (“Preciso de verdade e da aspirina”). Si un dia del 1979 el bust del poeta fou atacat brutalment, trenta-tres anys després he trobat un buit. Com si haguera anat a parar, de sobte, a una època futura on el passat és arrassat. Com si jo només coneguera la localització exacta del secret del centre còsmic de l’univers. Una torba m’havia fet perdre el meu centre de gravetat. Hem continuat el camí. Una frescor entre els pins, una parella de joves amants, tot allò que ens diu que cal seguir. Però ara és necessari que escriga certes coses, / certes coses que mai no ha de llegir ningú.