UA-38196275-1

dimarts, 3 de juliol de 2012

De l’amor al treball (i viceversa)



Marcel Duchamp juga als escacs amb Eve Babitz, Museu d’Art de Pasadena, 1963 (Foto de Julian Wasser).
Primers dies de juliol. El darrer acte pren la forma d’exposicions orals. Defenses públiques de treballs que han anat gestant-se els mesos darrers. Les feines i els dies. Els dies que es repeteixen són, més encara si cap, dies de poc dormir. Quan el professor torna a la seua torre d’ivori no vol oblidar d’on ve.
“Hay mujeres” és la cançó que Sisa (Rodolfo Solfa) cantava amb Joaquín Sabina (i viceversa) l’any 1986. Aquell curs, quan pujàvem les escales del temple de Súnion d’Alacant --en les beceroles de la nostra professió-- començàvem a comprendre que anar al treball, entrar per la porta de l'institut cada dia, no podia ser una altra cosa que un acte d’amor. Anar al treball amb l'esperit i la guspira d'aquell jove enamorat que va l'encontre àvid i fervent de l’amor. Perquè, ingenus i segurament massa joves encara, ens feien ois aquelles dones que inexplicablement “van al amor como van al trabajo”. Han passat els anys i, amb el curs acabat, els professors interins de les ribes daurades de Súnion, sense amor i sense treball, fan les maletes.
El passat diumenge, a Alcoi, Sabina començà el seu concert cantant “Homenatge a Teresa” d’Ovidi. Aleshores, València era, i és, una cendra víctima del seu abandó. Com un acte d’amor, encara laboral, fem l’exercici de retorn a la puresa dels records del temps jove, mentre assistim a l’espectacle diari de la impostura, mentre se’ns muden els dies i ens canvien els sentits.
Potser per això, torne a la imatge de la vida com a partida d’escacs, a la imatge de l’artista-jugador (o pedagog) que representa Marcel Duchamp, que fart de tota disciplina oficial un dia va decidir dedicar-se només als escacs, aquest art que comença i acaba el temps que dura una partida.

5 comentaris:

  1. Ahir vaig rebre la bofetada d'algú que no s'estima la seua professió... Ja no m'impressionen uns ulls tristos, una cara amarga o unes extremitats que s'arrosseguen amb desídia, sobretot si s'acompanyen d'una refinada mala llet premeditada.
    La metgessa que guarda en un raconet del calaix la intimitat més delicada; la mestra que diagnostica amb seny la mirada perduda d'un alumne; la funcionària que decideix reinventar la paperassa administrativa. Hi ha gent honesta (molta gent) que creu que allò que fa cada dia és una manera com una altra de demostrar el seu amor per la vida.
    Després vénen els altres, aquells que han perdut la batalla i que no veuen ni senten l'olor de les xicrandes. Sembla mentida que els més nefastos planten cara! Amb orgull els mostraré la meua estima i la meua fe.
    Amor i lluita Alexandre!

    ResponElimina
  2. Per cert, enhorabona als alumnes que ahir van demostrar amb valentia les seues conquestes! Bon estiu a tots ells!

    ResponElimina
  3. Doctora del seny, al món ens trobem a diari moltes persones com les que ara li han ferit l’ànima. Ens envolten i justament ocupen llocs de responsabilitat. Més enllà de la constatació del principi de la incomptència enunciat per Peter (aquella persona incompetent per ser a un lloc de treball és qui finalment l’ocupa), hi ha el patiment que afecta a la nostra existència diària. Segurament és per això que escrivim, per combatre la impostura i el simulacre, per trobar aquella paraula poètica que ens eleva i ens salva de la crema constant i diària.
    Vosté, doctora, coneix a bastament les claus de l’existència, els petits plaers dels instants que es fan eterns. Vosté gaudeix i això se li nota al rostre ("será que te embellece el ser feliz" com canta Aute). Mai no ha de defallir. Això vosté ja sap, però li ho recorde. El cant d’una coral en el claustre romànic d’un monestir. L’entrepà menjat al Ca’n Paixano. El còctel xarrupat al Boadas. La col·lecció de discos de Monleón com a tresor. La cafeteria Kansas de l’avinguda de l’Oest com a símbol d'una València que desapareix. Les lliços de vida i d’arquitectura del pare. La ciutat de Cos Mortal vista des d’una bicicleta plegladissa. Aquella cervesa ben fresca en un bar del Cabanyal. El poble de la falda del Benicadell que du a la memòria. La bella Ciutat d’Ivori on sempre retorna. El seny com a divisa. L’hedonisme com a horitzó. Potser la lectura d’un vers d’Horaci a l’ombra d’una parra, escoltant les xitxarres d’agost. Tot això que li fa ser com és constitueix justament la medicina dels nostres dies. Uns medicaments que l'estat no ens fiscalitza. Doctora, vosté té ja molt de camí fet i és per això que ens il·lumina.

    ResponElimina
  4. Tu Súnion alicantino... ¿se siente identificado con estas líneas de Gabriel Miró?:
    "Nunca tuvo nuestro mar la pureza, alegría y quietud de esa tarde. Sigüenza vio algunas gentes asomadas a los balcones. Todas le parecieron comunicadas de la gracia infantil, de la inocencia antigua del Mediterráneo. Si pasaba algún barco de vela se veía todo su dibujo primorosamente calado sobre el cielo y las aguas. La isla de Tabarca, que siempre tiene un misterio azul de distancia, como hecha de humo, mostrábase cercana, clara, desnuda y virginal. Las gaviotas parecía que volasen en un recinto guardado entre dos cristales: el del cielo y el del mar, porque el mar estaba tan liso, tan inmóvil como si se hubiera cuajado en una delgada lámina y bajo de ella no hubiese más agua, sino el fondo enjuto, alumbrado de sol. No pudo contenerse Sigüenza en su ventana. Ansiaba y necesitaba ir a la ribera, gozar del Mediterráneo, hasta tocándolo. Seguramente asistiría a algún raro prodigio; se le ofrecierían todos los encantos de las entrañas del mar". (Gabriel Miró, El libro de Sigüenza).
    M.

    ResponElimina
  5. Benvolgut M, que ha sabut donar veu al Súnion alacantí de la memòria que ací evoquem, d’on tot naix i s’edifica. Ja sap vosté que un destí ocult ens uneix a Gabriel Miró. Tots dos habitem el “carrer fresquet”, que és com la gent major coneix la via valenciana que du el nom de l’escriptor alacantí.
    Azorín i Miró són un misteri de les lletres. Joan Fuster ha escrit llargues pàgines sobre tots dos. Azorín parlava la llengua de Monòver i Miró coneixia bé al català, si més no, després del seu pas per la Barcelona noucentista. “Anys i llegües” és el títol de la impecable traducció valenciana del llibre mironià. M’agrada molt aquesta versió. El recordat metge etnobotànic i senderista de les muntanyes valencianes estimava molt la prosa mironiana, la seua capacitat per captar el paisatge.
    Vosté ha intuït què devia ser allò que aquells joves que arribàren a Alacant el cus 86 contemplàvem des de la porta del nostre temple mutilat de Súnion, en aquell promontori alacantí on observàvem la llunyania blava de la mar. Segurament coses elementals: “puresa, alegria i quietud”. Segurament ens identificàvem amb la innocència antigua mediterrània, amb el misteri blau de la distància.
    Alacant, company, per sempre més! Oh Súnion!

    ResponElimina