UA-38196275-1

divendres, 20 de juliol de 2012

La baixada al carrer



Un juliol atípic. Empresonat per l’engranatge de la maquinària universitària i els seus múltiples i inacabables rodaments. Un juliol que em manté lligat a un horari estricte. Unes vesprades sense llibertat. Com fugit per unes hores, en escapar-me de la meua pròpia, i molt qüestionable, autodisciplina, he recordat que encara no havia baixat al carrer. Encara visc a la torre d’ivori. Encara no he fet carpetada --física, perquè la ment mai no descansa- al món escolar. Vulgues no vulgues, ens sentim i som presoners.


¿Què li puc contestar, en el mateix dia de la manifestació de funcionaris, a la mestra i exalumna pegolina CT, que ahir m’escrivia això: “No tenia ni idea que treballareu al juliol, m'ha vingut de nou... però bé, seran unes horetes al matí... no crec que vos tinguen empresonats tot el dia?"

Ho faré citant mestre Foix. Avui que a Barcelona s’ha recordat la figura del poeta JV Foix, no hauríem d’oblidar que els professors, com els escriptors, no estan exempts d'una dura  feina, tal com el poeta i pastisser de Sarrià escrivia el 1919: En Salvat [Joan Salvat-Papasseit] a la porta m'ha dit: Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol de migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els qui anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred”. No li he dit, és clar -no m'agrada de defensar-me si no és espiritualment urgent- que precisament aquell dia m'havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques.

Bé. La meua escapada ha estat, novament, el viatge al centre del món. Una atracció íntima m'ha dut fins a aquell indret magnètic. Només per comprovar que les gents colguen amb alegria festes. Només per copsar el pols a la vida. Només per cercar Estellés en les veus d'unes dones majors assegudes a la fresca.

Tant estic retardant la baixada al carrer, que quan ho faça sentiré tot el pes del curs damunt meu, el que ha passat i el que ha de venir. ¡Quina enyorança, companys i alumnes de tots els ports, la d'aquelles autèntiques baixades al carrer, tot just acabat el curs, viscudes durant tants anys, quan descobríem amb alegria i estupor l'existència d'una vida més enllà de les aules!




La baixada al carrer

y un buen día bajó a la calle: entonces
comprendió: y rompió todos su versos.
Blas de Otero

Uns dies després de l’adéu
cal endreçar la casa,
tancar carpetes.

Cal remenar discs durs,
detectar virus,
buidar memòries.

Reciclar un tot de paperassa,
treballs manuscrits,
fotocòpies de versos.

Recompondre el vostre rastre,
els llibres escampats,
músiques i veus.

Sota el sol de València,
més enllà dels camins fressats,
deixe el meu castell d’ivori.

Quan isc al carrer
és final de juny,
sant Joan a prop.

Quan isc al carrer
la gent és diversa
i el dia allarga.

Quan isc al carrer
el món és viu,
la ciutat nova.

El cos travessa carrers,
estimats palaus gòtics,
la ment s’obri en camp clos.

Com Estellés, com Pla,
tinc un somni al cap,
un desig d’anar a Itàlia.

I en vaig i en vinc,
pense, escric,
i una idea, vostra, al cap.

Era la vida, quan eixia
a l’encontre. Primavera
jove que m’edifica.

Noves veus, presències,
paisatges, cels, deliris
i jo mateix.Tot m’espera.

Cada pedra que travesse
em parla d’un temps
vist als vostres ulls.

Les tres del migdia,
carrer Ruiz de Lihory,
la meua ànima en sent la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada