Els qui no se'n van

La ciutat, sota un núvol de fum i cendra

Una cisterna que no funciona, aquelles goteres que cal repintar, la vela del balcó que un dia de tardor es va trencar i que ara toca reparar, la roba d’hivern que espera l’armari amb boletes de càmfora, els vells aparells que cal dur al reciclatge, residus de problemes domèstics que s’amunteguen sense solució aparent, entre paperassa acadèmica que hem acumulat i que no hi ha ja temps per ordenar com voldríem. Assumptes pendents que no caben en l’agenda. Terminis que vencen i que no podem ja recuperar. La lluita del caos contra l’ordre impossible. Tot això que arriba en el temps d’un estiu que no té encara moments d’oci i esplai. El professor no ha tancat encara un curs i ja ha de vetlar les armes del que ha de venir. Entretant, la ciutat pren un altre aire i en una d’aquestes vesprades de xafogor perllongada endevinem presències humanes vigoroses, els resistents que mai no se’n van. Anar-se’n, entre la necessitat i el privilegi, front a restar, entre la necessitat i l’austeritat. Ens mirem aquell temps jove com un escenari de moviment, de viatge i d’escapada. Territoris somniats per descobrir. Les estades a la mar o a la muntanya. Amb el temps, obligacions diverses, responsabilitats acumulades, ens han retingut per més temps a la casa. Tot el cicle festiu i els seus derivats, viscuts des del mateix observatori. Res de nou, ni res d’estrany. Un medievalista auster recorre l’agost València per descobrir els secrets de la ciutat de la seua ment, la del segle XIV, damunt de la qual s’hi han superposat les capes de la història. Per reviure-la, ens confessà sense immutar-se, cal aguardar la calma d’agost. Ensenyaments de saviesa discreta. Al cantó contrari, un cert ideari que ens sobrevola pressuposa la fugida massiva i col·lectiva, com una variant d’obligació social, entre un grup al qual hauríem de pertànyer: “I tu, on te’n vas aquestes falles? Jo me’n vaig a Lisboa”, em deia una companya de feina, a qui no vaig gosar respondre. Calçada d’avarques, enllustrades amb greix de cavall, deu ser ja al poble menorquí. O, més exòtic, si es vol, la jove cofoia que em fa “jo me’n vaig a la Xina, amb una motxilla, a recórrer muntanyes”. O, hui mateix, el pare de família resignat però feliç d’escapar, ”diumenge me’n vaig a aquell poblet de l’Espanya profunda”. Podríem consolar-nos pensant que el solitari de Sueca, en un altre temps, resistia la xafogor estiuenca i tota la resta del calendari, on els dies feiners i les festes de guardar es confonen, arraulit sense moure’s de la seua casa del carrer sant Josep, com no fora per pujar a València per comprar llibres i fer tertúlia. Fins i tot, els més cosmopolites i viatgers, un dia descobriren que calia retirar-se a un mas, amb les gents humils a la vora, per fer obra. Amb els anys, deslligar-nos d’alguna obligació social ha estat una forma de sentir-nos diferents. Per aquest cantó, com en moltes altres convencions, no hem traït del tot l’essència dels qui un dia fórem. Al poema que us presente ‑el preferit d’alguns dels meus joves alumnes, segurament pel valor de la diferència‑, el professor alça acta de la persistència de l’amor dels dies, de l’esforç que suposa viure, conviure i sobreviure, just quan pren consciència que aquells éssers discrets que resten a la ciutat són ben bé els seus semblants.

Diferents

And you, love? As unlike those other men

As I those other women?

Robert Graves

Som diferents.

                      Sí

I per això patim.

Amb els anys,

hem aprés a viure

lluny d'aparences

i falses cornucòpies.

Quan les festes

arriben i la ciutat es buida

nosaltres restem a l’espai desert

feliços en l’abandó,

amb els vells, amb els no-ningú,

amb tots els qui no se'n van.

Som diferents.

                      Sí.

I dir no ens rebolica encara.

Per això, ens estimem en silenci,

treballem i ens fatiguem

fins l'extenuació

—bé sé, amiga, el preu que paguem—

en el difícil esforç

de mirar-nos a l'espill

i ser encara un reflex poc tèrbol

d'aquells que vam ser.