UA-38196275-1

dissabte, 28 de juliol de 2012

La veu dels poetes



El Llibre del professor nasqué de les experiències reveladores viscudes dins les aules de secundària. Quan ja albirava la fi d’aquella etapa, vaig compilar els escrits poètics que el professsor havia escrit sobre la seua professió, amb pols de guix. Aquell volum acabà en un certamen literari de l’Ajuntament de València, passant sense pena ni glòria. El professor entrà un matí en la Casa del Poble per recollir-ne els exemplars. En un despatx llòbrec i fosc, un home de cabells argentats i caragolats li’ls lliurà amb diligència, traient-los d’un prestatge. “Jo no era al jurat, però he llegit els poemes. M’han agradat. Et done una targeta. Si un dia publiques el llibre, avisa’m. M’agradaria tindre’l”. Amb aquelles paraules, pronunciades amb una veu greu i solemne, vaig quedar pagat per prou de temps. Havia comprés que aquest n'era el guany. Aquell funcionari municipal recitava poemes en els centres escolars. Per tant, en sabia de poesia i de la seua recepció en els adolescents.
En un parell de moments més la seua presència carismàtica se m’associà a la de Vicent Andrés Estellés. Una nit a Burjassot, la versió teatral del “Coral Romput” tenia entre els escassos assistents, la família del poeta, un bon grup d’alumnes meus (de l’institut i de magisteri), algun escriptor i ell, el recitador de veu greu. Ens saludàrem breument. I, també, en l’estrena de “Cos mortal”, era novament ell, enmig d’una colla selecta d’estellesians molt sentits.
Entretant, el nostre recitador declamava poemes d’Estellés al seu blog o a vídeos penjats al youtube, com ningú més ho feia, orfes per a sempre més de la veu d’Ovidi. Ha estat “Coratge”, el darrer disc d’Obrint Pas, on “la veu dels poetes” ha conegut la seua major difusió i el seu reconeixement general. “La vida sense tu” arranca precisament amb els versos del “Cant de Vicent” dits per la veu d’un altre Vicent.
Aquesta història que ara conte la vaig evocar el curs passat, davant futurs mestres, just quan es va publicar Coratge. Ara, un any després, la veu dels poetes s’ha fet present en aquest diari poètic, dit Llibre del professor, igual que aquell llibre que un dia llegí amb interés i curiositat el funcionari municipal. El mateix que ara s’hi ha fet present i m’ha fet arribar uns enregistraments i un llibre seus. Moltes gràcies i el meu reconeixement, Vicent Camps.

3 comentaris:

  1. Gràcies a tu Alexandre, pel teu treball amb els nostres adolescents primer i ara amb els futurs mestres, per educar amb valors i posant en valor la nostra literatura, els nostres autors, gràcies per la teua escriptura i el teu compromís vital. Estem en el camí. Salut.

    ResponElimina
  2. Jo el vaig conéixer per Obrint Pas, m'encantà veure com a l'aula fusionàrem en una lliçó de literatura música i versos, del passat i del present. Totes aquestes classes me les emporte a Noruega en forma de poemes i cançons.

    ResponElimina
  3. No fa ni una hora que m'he trobat amb Vicent Camps a la Biblioteca Pública de València (ell fa part d'aquells savis que no se'n van de València a l'agost). Hem parlat de projectes. De poesia, de recitals futurs, d'Estellés. Paraules engrescadores. L'emoció del recitador que percep l'impacte de la paraula en el públic jove. Li he parlat de l'alumna que se'n du al nord poemes i cançons escrits a la seua pell. És per això que som mestres. És per això que fem classe. Són aquestes les nostres lliçons i no unes altres.

    ResponElimina