UA-38196275-1

dimecres, 8 d’agost de 2012

Cartes de lluny


Maleta de Josep Pla
En tornar de la calor urbana, obrim la pantalla i ens trobem un missatge d’urgència de la nostra coneguda i benvolguda Laura Súnion:

Professor! Al final ni dinaret, ni bar del mercat, ni res... Demà marxe cap a Noruega! Volia demanar recomanació d'algun llibre per emportar-me però és ja massa tard així és que supose que me'ls acabaré descarregant d'internet. Si s'anima a suggerir una servidora estarà d'allò més contenta. Supose que escriuré alguna mena de quadern de viatge, ja tinc la llibreta a punt.
M'estic estenent... Ens veiem a la meua tornada en desembre. Potser trie l'itinerari d'arts i humanitats, i si no espere que puguem afegir-nos a les rutes com l'estimat alumne dels pantalons vermells, amb bon pa i vi dels pobres.
Demà sí que serà una cançó! Que tinguem sort.

Què us diré? És cert, el professor ha viscut massa temps tancat a dalt la torre d’ivori i no ha hagut el temps per fer la trobada per tancar el curs amb uns versos elegíacs i obrir-nos  a l’estiu que ens convidava a una altra vida. Ni tan sols podem dir que hem estat distrets. És per això que escric una resposta d’urgència, com una plana d’estiu d’aquest llibre del professor.
Una altra forma de separació és aquesta dels alumnes que deixen València per anar-se’n lluny. Estudiar en un lloc llunyà. Viure fora. Veure-ho tot amb ulls nous i estranys. Conéixer unes altres gents. Erasmejar.
L’alumna que se’n va amb una llibreta a punt em trenca l’ànima i, com ho sap, potser per això m’escriu. Ella també sap que espere les seues cròniques, les seua crònica especial, la seua cançó. El Llibre del professor, ho tornem a dir, necessita dels llibres dels alumnes.
Si hagués de recomanar-te una lectura sobre Noruega, només sabria dur-te a les pàgines de les Cartes de lluny de Josep Pla, incloses al volum 5 de l’Obra Completa, dit El nord. Són textos antics, que parlen d’un país i unes gents que potser no existeixen, però que ens sedueixen com a lectors. És per això que em permet recomanar-te el consell planià de passar la teua primera vesprada noruega asseguda al café del Gran Hotel assistint a l’espectacle humà. Te’n copie uns fragments literaris sobre les dones, els homes i el país.

La joventut daurada del país es posa estratègicament davant del cafè del Gran Hotel per veure passar les noies. És un costum admirable, però és millor encara assistir a la passada de les belleses indígenes de dins del cafè mateix; d’aquesta manera queden suprimides les incomoditats dels ruixats intermitents i sovints continuats. El mal temps, però, que en molts països desfavoreix les persones, aquí augmenta l’encís de les dones. És fàcil de comprendre-ho: tota dona necessita per afer el ple el temps que li és propi, i la dona noruega necessita una punta de mal temps. Hi ha un tipus femení sobretot, de faccions una mica grosses, amb una certa rudesa a la cara, els ulls d’acer lleugeríssimament donats a l’ametlla, els pòmuls una mica sortits i la pell rosada i fresquíssima, feta, però, a tota mena d’inclemència, que està admirablement bé ara al mig d’un ruixat i a l’hivern entre la neu i el gebre. Hi ha una llum que va especialment bé aqeusta dona forta i selvàtica: és la llum vagament boreal del crepuscle del nord. Amb aquesta llum els ulls se li desfan, la carn es torna d’un color de crema i els cabells massa rossos es dauren de canyella.
En els homes la rudesa encara s’accentua més i la gent té uns colors de salut a la cara que fan enveja. Quina raça més fresca i jove! Tenen les faccions dures, però mai espesses. Mireu Amundsen, l’heroi nacional, que en aquest moment veig fotografiat a tots els aparadors d’Oslo. Mireu el nas de gavina, els músculs àgils, la vista enfebrada de tenacitat i trèmula de somni, la boca plena de voluntat del gran explorador. Amundsen és com el capità d’aquest vaixell noruec que navega eternament entre roques terribles, enmig de boires i tempestes davaunt una llum vaga.
(Josep Pla, El nord, p. 213)

Café del Gran Hotel d'Oslo

Un viatge a Noruega proporicona moltes satisfaccions. La principal és, segurament, el descobriment dels noruecs. Quina gent més important! Us asseguro que costaa, en aquest país de grandiositats geològiques, no quedar en ridícul. La terra us va fantàsticament gran. És, a més a més, un país que esparvera. Us fa por. La solitud és immensa. El silenci és etern. No hi ha res a peu pla. La mar és d’una duresa indescriptible. Els fiords no porten enlloc. La terra és de roca nua i l’herba, miserable. Els boscos són impenetrables i les muntanyes un deliri mineral. Els noruecs, però, es passegen pel seu país amb la mateixa naturalitat que els anglesos es passegen per Piccadilly.
(Josep Pla, El nord, p. 226)

Marianne, una noruega feta cançó
Pensa que una de les dones de Josep Pla fou la noruega Adi Enberg, tot i que jo em decante pe per Marianne Ihle, a qui Leonard Cohen va dedicar la cançó So Long, Marianne, des de l’illa d’Hydra, a Grècia, no massa lluny del far de Súnion. Ves fent camí. Uns altres mestres han acabat quedant-s’hi i treballant, com se’ns conta al blog “Des del fiord”.


Anar-te’n en agost pel món, tot just per veure la llum, el sol, la gent, a desgrat de deixar l’horta i el ritme resignat dels dies. “Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d'aquest món,  a la vana demència ornitològica,  gòtica i geperuda,  del material humà” (JP).

Esperem les tues cartes de lluny! I, ja saps, un camí llarg, ple d'aventures, de coneixences, i molta sort!

PS. Per cert, ja tens feta la maleta? És molt important saber fer una maleta. Si lliges "El quadern gris" i arribes a l'última pàgina comprendràs la importància de saber fer una maleta.


2 comentaris:

  1. Les dos del matí i els ulls oberts.
    La blanor dels llençols i el cansament acumulat després d'un dia de neteja et conviden a submergir-te al món de l'inconscient. A dormir. No obstant, no cal tancar els ulls, doncs aquest inconscient tendeix a aflorar quan menys t''ho esperes. Quan estaves preparada per acceptar la teua nova vida. Quan pensaves que la nostàlgia havia sigut soterrada per nous somriures, per cançons i rialles diferents.
    És de sobte quan unes notes et capgiren l'ànima i no hi ha tornada enrere. Com es pot ser tan simple i bàsica? Una dolçaina i el cor s'esgarra amb quatre arrapades sagnants quasi mortals. La Muixeranga en la repetició automàtica del telèfon mòbil lluny de fer de cançó de bressol et sacseja de cap a peus i cada nota és una persona, una vivència, un vers, un sentiment, un xicotet racó de la teua cremada pàtria.
    Diuen que un se sent part de molt poca gent. Que el sentiment d'unió a la terra no és més que una farsa, una il•lusió. Que la teua vertadera pàtria són els teus amics. Però què passa quan aquests amics els has conegut defensant la teua cultura, la teua llengua, tractant de fer justícia front a les adversitats d’una història injusta que ens deixa tot un present per agafar amb les nostres mans i construir. Què passa quan imagines amb ells un futur millor i et deixes el cap per tractar d’esbrinar com aconseguir-ho? Què passa quan els dius “t’estime” precisament perquè estimes la teua llengua, la dels teus iaios, la de cada habitant del teu país des de fa centenars d’anys. La llengua d’Ausiàs March, la del Coral Romput, la llengua de Baptiste Ceba, del Tio canya i els seus besnéts, la de tants cantautors i nous grups.
    Aleshores ja no saps on acaben els teus amics i on comença la terra. La línia que els separa es va desdibuixant com la boira de poquet matí i comprens (i mai res no t’havia paregut tan evident) que res seria d’ells sense ella. Les nostres arrels són els nostres fonaments, els nostres inicis, però també el nostre present i el que ens acompanyarà fins els últims dies de la nostra carn.
    Què és aleshores la pàtria? Difícil respondre a aquestes hores i amb un sentiment al pit que talla la respiració i accelera el cor amb bruscos colps com boles de canó.
    Timbal i dolçaina segueixen ferint-me des del reproductor. Enyorança amargament amarga. Te n’adones que t’has convertit en allò que més temies: un animal de records, lent i trist animal. I és que has nascut per olorar la Mediterrània i dançar entre gegants. Cada concert, cada tenda, cada abraçada, cada colpet de mistela o cassalla és un somriure en la distància. Una alegre cançó de dies llunyans en que corríeu sobre la pols i véieu amanéixer entre salts i voltes.
    Velluters amb la iaia en la memòria cada dia. Ciutat Vella, Benimaclet, Cabanyal, l’horta sempre sencera i viva, la pluja d’estrelles a una terrassa del Camp de Morvedre, cada estiu, amb l’entusiasme dels germans menuts cercant desitjos impossibles. El teu riu Palància i tots els passejos de vesprada de diumenge. La lluna de plata il•luminant el teu camí mentre èbria tornes a casa. Ones de la Malvarrosa botades a deshora. Olor a fum amb les companyes en la reivindicació. L’Albufera, descrita per Fuster, a la boca de la professora de ciències. Paella valenciana i Castellonenca. Nits boges i imprevisibles. Burjassot constantment al cap. El foc dels Ports encenent l’ànima i eriçant la pell. El ritme del ska recordant que la lluna té dos cares, que brillen i confonen de nit com les teues paraules. Un gimnàs antic que et feia sentir entre bambalines, posant la teua societat al punt de mira, teatrant en valencià per una València millor. Recordes la primera vegada que et llevares el condó social i una llàgrima es vessa per les teues galtes, i la sents com un bes llunyà. Llàgrima salada en record de la teua mar, de la teua xicoteta, trista i difusa pàtria.
    Noruega. Dos i mitja del matí. Muixeranga entre sospirs i sanglots.

    ResponElimina
  2. L’estada a Noruega serà beneficiosa, entre d’altres coses, per a la teua escriptura íntima. La sensació de desarrelament de les primeres setmanes té això, però serà un estadi transitori del qual reixiràs. “Ja no vius, sols recordes”. Els versos del record són ja una cançó. I mira que t’agrada viure! La muixeranga. T’evocaré de lluny!

    ResponElimina