UA-38196275-1

dimecres, 8 d’agost de 2012

Anar a la mar


El TFM l’acabaré a la mar de Nules”. Així em parlava la filòloga combatent i tenaç l’últim dia de juliol. Això ens portà a una conversa sobre la distinció entre “anar a la mar” i “anar a la platja”. Els valencians, de sempre, hem emprat la primera fòrmula. “Anar a la mar a nadar o a prendre el sol”. La “playa”, pronunciat directament en castellà, ha estat una aportació linguística associada a la urbanització del nostre litoral. Josep Piera ha escrit diverses vegades sobre aquesta distinció, gens banal perquè configura tot un imaginari vital. Al seu darrer lllibre 'Joc de daus' (Edicions 62) argumenta sobre aquesta distinció i ens l’aproxima a l’expressió italiana “andare in mare”.  Hi hagué un temps que desplaçar-se a la mar equivalia a fer un complet desplaçament familiar, que podia durar uns mesos. Estiuar, un verb de durada cada vegada més escassa. Deixar una casa per obrir-ne una altra allà on el vent és fresc i la mar a prop ha estat un costum que el mateix Josep Pla ens ha descrit a El quadern gris, en el seu cas de Palafrugell a Calella: “primer marxa el carro amb els matalassos i la roba i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat.”
Jo també he iniciat el desplaçament ritual. He tastat ja, per uns dies, el “sapore di sale”. També he pogut el costat amarg que tot paradís amaga, “un gusto un po' amaro di cose perdute”, tal com ens descriu la cançó de Gino Paoli.
Va ser el dissabte a la nit. Mentre els xiquets feien la cercavila ritual de farolets de meló d’Alger, cantant la cançó del “Sereno” (“Sereno, mereno: dis-me quina hora és”), mentre el passeig de la platja (ara sí) era ple de gent amunt i avall, em vaig trobar tot sol per un instant i l’olor de l’arena humida se’m barrejava amb els crits dels xiquets que jugaven a la mar i que em reportaven una infantesa en blanc i negre, aleshores sense rumb, perdut com ara.
Els estius de la meua infantesa i de la meua joventut van associats a aquesta olor, a aquesta mar. Un important poema del poeta d’Oliva Francisco Brines, retirat ara a la seua casa d'Elca, que mira la serra d'Ambra i la majal de Pego, evoca els seus estius junts a la mar i la constatació, en evocar-los, de la pèrdua irreparable de la pròpia joventut.

Los veranos

   ¡Fueron largos y ardientes los veranos!
Estábamos desnudos juntos al mar,
y el mar aún más desnudo. Con los ojos,
y en unos cuerpos ágiles, hacíamos
la más dichosa posesión delmundo.

   Nos sonaban las voces encendidas de la luna,
y era la vida cálida y violenta,
ingratos con el sueño transcurríamos.
El ritmo tan oscuro de las olas
nos abrasaba eternos, y éramos sólo tiempo.
Se borraban los astros en el amanecer
y, con la luz que fría regresaba,
furioso y delicado se iniciaba el amor.

   Hoy parece un engaño que fuésemos felices
al modo inmerecido de los dioses.
¡Qué extraña y breve fue la juventud!

Francisco Brines, Poesía completa 1970-1997: Ensayo de una despedida. Tusquets: Barcelona 1999 

2 comentaris:

  1. Les ones, petites i meloses, de vegades, o impressionants i furioses contra tots els mals d'aquest món, altres viatges. Des de ben menuda, les he vistes de totes les maneres i de tots els colors. I la mar, la meua mar, amb les seues oles, com diria mon pare, sempre m'ha oferit generosa l'horitzó etern, sense contrapartides, com una mà estesa aquosa coneixedora de totes les respostes, que ella, però, ens aboca encriptades. Aquest és el seu encant. I mentrestant, les ones no paren, no paren, i sempre hi són, fidels espectadores de les nostres transformacions. Ben bé com tu, Àlex. Gràcies per ser-hi, de nou.

    ResponElimina
  2. Les ones, com tan bé escrius, mai no paren ("com ones d'un nou estiu que mor"). Així ho escriu Estellés a "Tot esperant Ulisses", que diu amb la justa enyorança l'enyorat Ovidi (http://www.youtube.com/watch?v=Pml9EZYoU8I):

    Ones que vénen, mar que s’allunya,
    tot és ben prop, tot és lluny.
    Plors que s’enceten, riures que es moren,
    quan creus que tens tot s’esmuny.

    ResponElimina