El primer dijous d'agost,
fidels a la nostra paraula, impartírem una conferència sobre sericicultura
valenciana (“Llengua i cutura valenciana de la seda”) a la Biblioteca d’Ador,
convidats per la regidora de cultura de la localitat (dins els actes de
la XXVI Setmana Cultural i Esportiva Ador 2012). Més enllà del
compromís adquirit, ens movíem per una força que ens retornava a la terra i a
les nostres gents, que ens venia de lluny. Com si el castell de Palma
(i Ador) de Joan de Próxita, com un far interior de la nostra memòria, ens haguera portat en una travessia des de la seua
illa d’Ischia napolitana al mateix balcó de la Safor, aquest racó on se’ns configura
la mirada sobre el món. Una força que ens rebolicava entranyes íntimes com el retorçut
traçat morisc del poble. Una presència latent que ens feia perdurar com la
séquia March, la que naix en l’Assut d'En March d’Ador, sobre el Vernissa, d'aigües immemorials que evoquen un passat, confluència entre el treball agrícola i el lent amor a les paraules.
Entre la bona gent
que hi fou present, em féu feliç la coneixença d’un professor (autor d'una monografia sobre el castell de Palma) que se’m presentà com a
lector agraït ‑un happy few‑ de
la “Història d’un entusiasme” (quan em saludà em digué que, d'aquell paper, li havia arribat la
descripció de la Gandia de la seua infantesa i que ho havia divulgat aquell seu entusiasme compartit, al seu
grup del féisbuc). Compartíem una pàtria, la llengua, la història, el
patrimoni d'una cultura en un racó del món.
Parlar de Les paraules de la seda, set anys
després de la seua publicació, era com tornar a encetar el cicle, des de l’avivació
de la llavor fins la filatura del fil de seda. Calia endreçar la cambra, lligar amb espart els canyissos a l'andana, anar a cercar fulla de morera, tenir-ho novament tot a punt per fer anyada. En acabar l'exposició, uns assistents
manifestaren que els seus avantpassats havien criat cucs en la cambra de la
casa d'Ador on vivien. La sericicultura bategava encara a la memòria. I, a més, els meus familiars adorers recordaren que la casa del raval on
nasqueren es construí damunt un terreny on hi havia moreres. Les moreres precediren l'espai on s'alçà la casa dels avis. De fils de seda s'ha teixit la vida de generacions de valencians. La vida és justament
això, un esforç per collir seda, per fer anyades, una darrere d’una altra. Per
un instant ens hem sentit això, un esforçat collidor de seda.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada