UA-38196275-1

dimarts, 18 de setembre de 2012

El poeta que fascina els joves


 

El dissabte passat es celebrà a Burjassot la III Festa Estellés. Hi vaig ser present amb aquest escrit. A Clàudia, que em va demanar el text, li ha agradat. La família del poeta i JPMontaner l’han felicitada pel seu guiatge en la ruta estellesiana pel poble. Em diu que m’hi agraeixen la col·laboració. Ara, passats els dies, és el moment de compartir-la, també, amb tots vosaltres.

El poeta que fascina els joves

Aquells llibres que ens han deixat una empremta duradora, arribaren a les nostres mans per raons diverses, però tots ho feren en el moment just. Fins i tot, els llibres de poesia, que ens esperen muts fins que apareixen davant els nostres ulls quan més els necessitem. Però hi ha llibres que mai no ens arribaran, lectors que mai no ho seran, infants que deixaran de llegir en arribar a una etapa on tot són reclams que ens allunyen de la paraula escrita. Per això, ens convé escoltar les veus autèntiques que ens parlen de les coses importants de la vida, ens cal que algú ens facilite i acompanye en el camí.
La poesia de Vicent Andrés Estellés, com segurament haurem experimentat, és perfecta per a iniciar-nos en el gènere poètic, per atraure’ns a un món que ens enganxarà. Entre els setze i els dèsset anys, en aquell moment en què descobrim el valor de les coses, on tot són interrogants i volem saber i decidir quin haurà de ser el nostre lloc al món, la trobada amb la poesia d’Estellés esdevé una revelació. Una fascinació que mai no falla, si més no per als “happy few”. Ensenyar literatura a joves valencians durant els últims vint anys ha estat un observatori privilegiat per comprovar com la nostra fruïció juvenil per la lectura d’Estellés ha crescut i s’ha perpetuat en les noves generacions que han viscut el somni d’una escola en valencià. Poesia i Estellés, no cal dir res més. Quin valencià no coneix Estellés? I, del nostre pas per l’escola, ¿qui no trobaria en un prestatge aquell llibret enquadernat rudimentàriament amb unes tapes blaves, dit Llibre de meravelles?
Perquè la poesia d’Estellés reuneix totes les qualitats per tocar l’ànima del jove, que busca situar el seu jo dins el món. Des de la temàtica nacional de l’”Assumiràs la veu d’un poble” a la més existencial de L’hotel París, passant per la quotidianeitat de les Horacianes, sempre ens trobem amb una poesia escrita amb ràbia, amb una dèria per no deixar cap tema per tractar. Per això, topar-nos amb el Llibre de meravelles, equival a entrar de ple en un món fet d’històries que fan una història, a trobar una poesia que tendeix al narrativisme per evocar un temps, unes persones i uns llocs que ens són propers. Descobrir la dimensió literària de València significa també la descoberta de la història, del passat, de la llengua negada. La idea ser un més entre les gents, fins i tot amb un desig enyoradís de tornar als orígens familiars, amb una voluntat d’arrelar en els senyals d’identitat del passat, amb un amor, allunyat la “bruta i trista civilitat, que tot ho redimeix. Obrir-nos a una llengua i a una forma conscient de viure pensant i vivint en valencià es correspon amb un programa vital que trobem al corpus estellesià. Trobar que cada poble valencià, cada riu, cada serra, té el seu cant. Trobar en una ciutat uns amors i uns carrers propers ens donen les claus de volta de la vida.
I així, em fa feliç recordar, com durant anys i anys, els alumnes de segon de batxiller, estudiants de literatura catalana, han escoltat fèrvidament Coral Romput, dit per Ovidi Montllor. “Plora el meu cor amb els teus versos”, escrivia Eva. “Ens sentim plens i tristos, volem cridar tant com la veu de l’Ovidi que ja s’ha apagat, volem saltar amb els versos... amb cada vers...” ens deia Neus, en eixir del Teatre Tívoli de Burjassot, una freda nit de desembre, en eixir de la funció, trasbalsada pel devessall poètic d’un escenari on es convocaven veus i passions acompanyats per la guitarra fidel de Toti Soler. Parlem d’una poesia que ens du a un home. L’Estellés humil, autèntic i fidel, com un etern adolescent, que expressa sense pudors les seues passions i patiments, que comprovem en les entrevistes que hem visionat amb els joves, atents al personatge, visceral com ells mateixos. Un entre tants.
Arriba la primavera, llegim els versos, escoltem les recitacions i l’Estellés oral. Arriba el moment d’eixir per València, de trepitjar la terra de l’horta, d’arribar a Burjassot en tren, de recórrer els llocs viscuts, d’anar a recitar uns versos al pati de sant Roc, com si anàrem al centre del món. La dolça amabilitat de Carmina, un arròs al forn cuit en un establiment amb vinculació estellesiana, el carrer Bisbe Munyoç i les seues cases, els veïns que encara recorden haver jugat d’infants amb el poeta, haver criat cucs de seda a les cases. Els versos llegits en públic, el cementeri, el retorn silenciós. Mai més serem els mateixos. “Tots els teus alumnes d’Ontinyent hem anat al soterrar del poeta” em digueren emocionats aquells xicots, ciutadans del temps d’ara. Des d’alehores, l’impacte estellesià s’ha reproduït any rere any. Per això, encara tornem al paisatge de les teules rovellades amb alumnes del màster de secundària, amb estudiants de magisteri, amb aquells que seran els mestres futurs, per elevar les copes (“parle del vi dels pobres”) i compartir un tros de ceba crua, un esgarrat, uns productes que ens parlen de la terra, enmig de versos, músiques i entusiasmes.
“Animal de records, ja no vius sols recordes”. Tot i que no ens ho semble, els joves també escriuen, al temps que viuen i pateixen intensament. També saben què significa morir-se de tristesa. També tenen el desig impossible d’anar, qui sap, a Itàlia. I saben que les seues vivències són també records. Quan veiem els vídeos literaris que alguns joves, dirigits pels seus mestres, fan dels poemes estellesians, copsem la capacitat per transformar en imatges i veu l’adorable cintura que cenyeix el xic la nit de sant Josep, o l’itinerari d’una rosa de paper, que passa de mà en mà. “Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València”, la veu del poeta, retruny en la veu de Vicent Camps, per emmarcar “La vida sense tu” dels Obrint Pas. Tot retorna agrupant-se. Com aquella nit de març del 2007, quan Lou Reed recità a Manhattan “Les nits que van fent la nit”, per recordar-nos la universalitat perdurable de la dicció estellesiana.
Aquesta és la lliçó. Llegir i viure la poesia d’Estellés, també, des de la força d’uns ulls que mai no es cansen de mirar i que, com el cicle de la vida, fascinats i fascinadors, perpetuen la font de l’eterna joventut.

3 comentaris:

  1. Tornen les cròniques sentides del mestre Bataller i les xicrandes florixen un altre cop: ens donen la benvinguda! Es respira normalitat i poesia. Que bé, que bé!

    Amb el teu fabulós escrit, el curs queda inaugurat. Llàstima no haver-lo gaudit en directe.

    No deixes d'entusiasmar-nos, encara que siga des de lluny...

    Dra. del Seny

    ResponElimina
  2. Ooole el meu Àlex!!
    això és el Ca Bassot!!! Quins records...
    Ja necessitavem un xut d'energia positiva...com diu Jùlia, encara que siga de lluny...

    ResponElimina
  3. Vosté ha begut de la millor font de tendresa enyorativa en aquest temps de silenci docent. Estellés havia de ser el revulsiu. No podia ser de cap altra forma. Queden moltes passejades estellesianes, generació rere generació, i els entusiastes hem d'estar a l'alçada...

    L'evocarem de lluny.

    PS:Fa poc em van tranquil·litzar dient que es tractava d'una absència temporal per motius de manteniment, però no vore el poeta assegut al banc de sempre em manté neguitós. Alguna cosa falla a la plaça d'Emilio Castelar!

    ResponElimina