UA-38196275-1

dimecres, 19 de setembre de 2012

Professor a la ciutat dels sants


L’onze de setembre vaig fer cap a la ciutat dels sants (la ciutat de Laura, que hi té dedicat un carrer). Una diada històrica. La ràdio m’acompanyava en el cotxe i em feia arribar uns sentiments únics i irrepetibles. Una gentada com mai no s’havia vist omplia Barcelona, mentre jo cercava el camí d’Osona. Havia oblidat la càmera i sabia que havia de prestar atenció a tot el que m’havia de trobar amb els cinc sentits. Vaig recordar, una vegada més, aquell curs 86-87 a Alacant. Aquell sopar amb Ferran Cremades, després de la presentació d’Hotel Àfrica, aquella novel·la protagonitzada per Àlex March, el fotògraf que s’adona que ha oblidat la càmera, just quan arriba a Tunis. Aquell dimarts festiu la ciutat era plena de senyeres i d’estelades als balcons, però quasi òrfena de catalans.
Hi vaig escoltar llengües diverses. Les estampes se’m queden gravades: dones joves, amb mocador al cap, eren assegudes a la gespa del parc dels germans Maristes mentre acompanyaven els fills petits. Em trobava perdut i l’home que baixava amb el gos m’ho explicà directament: has de saber que ací tenim quaranta-set nacionalitats! Aquella nit veia la gent arribar de l’estació del tren cansats i contents, amb grans banderes al muscle. Fou al sendemà quan vaig copsar els accents de la llengua de la Catalunya Vella. M’emocionava, mentre dinàvem plegats en un celler, l’entusiasme dels professors acollidors narrant la seua vivència del dia anterior, sabedors del moment únic viscut. Era al cor del país. A la població més petita amb universitat pròpia. A “la reserva espiritual de la catalanitat”, tal com he llegit al diari, al municipi català que ahir es declarà “lliure i independent”. Cada dia passe per la plaça Major, que té un aire distint a cada moment. El cap de setmana s’ha celebrat el Mercat de la Música Viva de Vic, amb desenes d’actuacions que no he vist. Els dimarts i els dissabtes hi ha mercat. A les vuit tanquen les botigues i la ciutat també es tanca. El silenci ho omple tot i jo em retire a la casa, ara sí, on puc ordenar algun paper i alguna idea. De dia és un goig passejar la ciutat i descobrir la llengua viva, un espectacle gratuït que encara m’emociona. Em sembla escoltar la mateixa llengua que escoltava Verdaguer. El Verdaguer transformat en escultura per Andreu Alfaro, que presideix el campus universitari, en un jardí ara mateix veig com una parella es mira i es toca, amb les carpetes vemelles ben a la vora. La nova ciutat universitària dóna l’esquena a la vella ciutat catedralícia. Em caldrà fer una immersió literària, ara que tinc un munt de lectures verdaguerianes per davant, ara que m’espera el territori llegendari d’El Comte Arnau, el de Folgueroles, el de la Roda de Ter de Martí i Pol i els racons ocults de la ciutat de la nostra Laura, la dels Sants.
Però jo volia fer en aquest paper un comentari menor, que tocara alguna mirada pròpia del professor, com ara uns versos de Carner. El Carner que entusiasma, el poeta senzill, profund i directe, el que toca la fibra amb uns versos aparentment inocus. El poeta que ens ha seduït, perquè ha seduït els nostres alumnes durant anys i panys. Els versos que van cridar la meua atenció eren gravats a un mur de la ciutat. El poema es diu “Davant la imatge d’una vigatana” i comença: “Salut, oh noble dona catalana / de cella forta i mirar suau”. Us podeu imaginar que, des del cor de la Catalunya Vella, en aquest observatori d’alumnat universitari, els meus ulls s’han trobat davant la veracitat d’aquesta observació. No només el català oriental és pur i net sinó també que els mirars suaus són embolcallats per aquesta cella forta. El genotip que hi roman. Tinc un temps per descobrir on són les “mares de l’ànima catalana” de què en parlava Maragall. Dones fortes i fermes, ferrenyes com pubilles verdaguerianes del nou segle. Dones independents a la ciutat de Laura. Què en pensaria d’això en Carner? Quina imatge hauria captat a la seua retina l’Àlex March de l’Hotel Àfrica?

2 comentaris:

  1. Quina sort veure-ho tot amb els teus ulls...

    ResponElimina
  2. Mestre! Alegre'ns el dia amb alguna crònica nova de tardor!

    ResponElimina