UA-38196275-1

dimarts, 4 de desembre de 2012

Braços que sostenen carpetes





Com he tingut ocasió de comprovar durant la meua estada universitària, sembla que a les universitats catalanes existeix el costum de lliurar, cada inici de curs, una carpeta, amb el distintiu gràfic de la institució. Enguany, la UVic n’ha distribuït entre el seu alumnat unes de ben vistoses, d’un vermell vibrant, que traslladen el logotip universitari per l’exterior de les aules, en les entrades i eixides a classe, i en els contius passejos que van de l’edifici de la Torre dels Frares a Miramarges. La forma de dur, de sostenir, de prendre o d’agafar les carpetes ha diferenciat, des que en tinc notícia, l’element masculí del femení. Ells, quasi sempre, eviten fer ostentació de la carpetota roja i imaginem l’artefacte ocult al fons de les seues carteres. Elles, per contra, la sostenen amb els dos braços, contra el pit, com si la feren servir com una mena d’escut protector. O amb un sol braç si tenen ocupat l’altre sostenint el telèfon, la cigarreta o simplement el gest en plena conversa.
Feia temps que no m’hi veia reflectit en aquell personatge de ficció que un dia vam creure real, dit Bernat Bonet, tot sol davant les classes i els alumnes encara adolescents, que es parava a veure l'espectacle de les joves alumnes (aleshores de Bup i Cou) especialment en els dies de pluja,  “camí de l’institut, joioses i abraçades a la carpeta contra els pits, protegint-se’ls de la pluja i de la vida”. Convindríem, amb Manuel Vicent, que la carpeta és escut i és arma, com aquell etern professor a qui “una adolescente de dieciseis años se le acercó abrazada al cartapacio”.

El poeta Francesc Parcerisas, en parlar d’un temps que ja hem sobrepassat, L’edat d’or, ha escrit també sobre aquesta fascinació de l’eixida (o l’entrada) a les classes, un riu de vida, que és ací un riu de carpetes vermelles. I de nou em torna la fascinació que evoca el pomea “Joventut procaç”: Ara els veus com surten de les classes; / Espurnejants els ulls amb crits d'eufòria”. I, fins ací.



Com mostren les imatges que il·lustren les meues paraules, el fenomen de les carpetes omnipresents ha cridat la meua atenció. A més a més, les universitàries que les llueixen hi destaquen per la seua fermesa, pel timbre inequívoc ‑d’una sensualitat fora mida per a les oïdes de més en avall de la Sénia‑ de la e tònica intervocàlica (per posar un cas, quan pronuncien el mot “empresa”, no només és l’esperit emprenedor allò que ens sedueix, sinó l’obertura inequívoca de la vocal). I, és clar, quietes o en marxa, per les cent formes diferents de dur, sempre amb aristocràcia, la carpeta. Com en ocasions anteriors, espere que sapieu entendre’m, com la carpeta vermella sostinguda en un o dos braços per les universitàries vigatanes és una estampa, més literària que sociològica, d’un temps i d’unes gents, en un lloc per on hi he estat uns moments. Un sentiment que us havia de compartir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada