UA-38196275-1

dimarts, 4 de desembre de 2012

L’univers dels prohoms



Davant per davant de l’estació de trens de Vic es troba el Celler d’en Miquel. És en aquest establiment familiar on he dinat en la major part dels casos, un menú diari de tres plats i postres que ha estat un dels meus observatoris privilegiats durant els meus dies vigatans. El primer dels dinars fou just l’endemà de la diada i, des d'aleshores, el savi exercici de la paraula, les referències literàries ben concretes, el saludaable exercici de la ironia i el to ferm i combatiu han estat una constant.


Compartir taula –i tovallola de paper al pit!‑ amb una cohort de prohoms ha estat per a mi un privilegi, del qual em sent afortunat. Els tres autors del “Solc”, aquell primer manual de Literatura Catalana que empràrem, com un oracle inaccesible, en els nostres primers dies de docència: Ramon Pinyol, amb una catalanitat de fortes arrels montserratines, entre el seny i l’abrandament, Manuel Llanas, el savi irònic noucentista, practicant d’un humor que beu en les fonts de Joan Capri, i Llorenç Soldevila, el tenaç combatent fidel a il·lusions primigènies. I, de segur que aquell Solc, aquella col·lècció de llibres d’Orbis, o els llibres que vingueren després del Pla de viatge, han servit per conduir les aigües vitals que m’han dut fins ací. Dinars compartits, també, amb una dona ferma, verdagueriana irreductible, de loquacitat manlleuenca, na Maria Àngels Verdaguer. I, més encara, els professors vigatans, a qui el cicle de la vida passat per la plaça Major de Vic els ha moldejat el caràcter: Maica Bernal, la mestra de mestres i l’Eusebi Coromina, el gramàtic combatent. Quin privilegi, Déu meu, haver gaudit, clos al celler, d’aquest univers de prohoms.

Passats els dies d’absència, he rebut alguns correus. Per exemple:

Hola Alexandre, (...) T'enyorem una mica. Vagi bé. Ramon

Benvolgut amic:
M'agrada rebre notícies teves, i més si, com en aquest cas, són tan grates. Espero que guardis un bon record de l'estada. Al Celler d'en Miquel ja fa dies que ens demanen per tu. Les mandarines Marisol, a casa meva, van triomfar plenament. Una abraçada.
M.

Ja ho veieu. De la mar i del cel, traslladades des d’un hortet arrecerat de la Safor, el perfum de les taronges marisol s’instal·là, per unes hores, en algun despatx d’aquella universitat, tot just abans de la meua partida. I, ara, jo també, us enyore una mica. Els prohoms. El celler. La cambrera de somriure atent. Un univers ben humà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada