Espases que foraden consciències

“Conquesta de les llibertats i educació lingüística i literària”. Un títol suggerent per a un congrés, suficient com per a atraure’ns, tot i la distància. Un any enrere fou Granada i enguany Cadis ha estat el destí andalús. El rerafons didàctic ha passat d’escoltar Bronckart (i veure’l amb xiquet en carret per l’Alhambra) a trobar-nos amb Cassany, amb ulleres pasta vermella. Tot ací sembla possible, fins i tot que la secretària del mateix congrés puge dalt d’un tablao flamenc i s’arranque uns balls davant un públic poc avesat a aquesta mena d’arts.

Un avió ens havia dut a Sevilla i amb un tren arribàvem fins al cor de la vella ciutat de Cadis, suspesa en la mar. Les setmanes prèvies havia estat llegin-t la correspondència de Jacint Verdaguer escrita des de Cadis, el port des d’on eixia el vaixell de la Transanlàntica camí de Cuba. Imaginàvem aquella escena que descriu el manuscrit del gran poema èpic L’Atlàntida, empenyorat en una vella pensió. Els carrers eren semple plens i l’ambient humit desprenia un vitalisme estimulant.

Em va satisfer poder parlar dels darrers anys de la dictadura fins el moment previ a la introducció del valencià a l’ensenyament el 1983, amb la LUEV. Un temps de conquesta de llibertats que té la banda sonora de les cançons de Raimon (“jo vinc d’un silenci, antic i molt llarg”). Em va agradar esmentar la tasca germinal del col·lectiu de mestres de la Safor en aquella conquesta social. Noms que han fet història: des de Josep Piera i Marifé Arroyo, a Josep Bataller, Gabriel Garcia Frasquet, Batiste Malonda i tants d’altres pioners. Molt significatiu fou esmentar la tasca de l’inspector Diego Bejarano, el gadità que impulsà i donà cobertura a aquell moviment (“En tant que inspector del Ministeri d’Educació i Ciència declare la meua fe en aquesta, la nostra escola, perquè declare la meua confiança en aquests mestres”). Quin temps, quin país!

Una ocasió per poder compartir moments amb companys d’ací i d’allà i, sobretot, el privilegi de disposar d’uns minuts per parlar del català a València, de l’eclosió de les rondalles d’Enric Valor com a signe d’identitat, precisament a Cadis, uns dies després de la cerimònia que aplegà el rei de les espanyes amb els mandataris llatinoamericans, poc després de les eleccions catalanes i una mica abans de l’atzagaiada espanyolista amb què el govern popular pretén fer-nos retornar al temps del jou i les fletxes.

Hi hagué el moment per les passejades, les nocturnes per la quadricula de carrers que ens duien fins als barris populars fins el passeig diürn fins al mercat. Vaig recordar els consells savis de Sagarra:

Jo aconsellaria a tothom que vagi pel món que, en arribar en un poble, la primera visita que faci sigui la del mercat. El mercat explica la moral, la mentalitat i la vida pública i privada del poble. El mercat és sincer, molt més sincer que les esglésies, els museus, les biblioteques i els passeigs estililtzats"

Josep Mª de Sagarra, La ruta blava. Viatge a les mars del sud

Després de perdre’m pel mercat ja no vaig ser el mateix, un sentiment foradava la meuas consciència com una espasa invisible. Al quadern, sobre el paper que duia la trama del bicentenari, vaig improvisar uns versos.

Mercat de Cadis

Ventres de tonyines esventrades,

polps penjats d’argolles en acers,

i el vermell argentat dels molls,

duien hores aguardant-me.

Pescaters tatuats com pescadors,

veus i crits en plaça,

com un eco de vida.

Clòtxines, gal·leres i llagostins,

i el cap d’un peix espasa com a trofeu,

damunt el marbre blanquíssim

on la mar és ara un escenari.

A fora, entre llum i moviments,

frigen xurros sobre comanda.

Esplendor de llum atlàntica,

vida oferta com peixos

d’un oceà que ens circumda

I quina és ara la unitat didàctica?

On hi ha la transposició?

Gents al cor de l’illa,

vaixells que solquen mars llunyanes.

I què hem vingut a fer ací?

¿Què ens ha dut a l’extrem del sud,

deixant casa, dona i filla?

Potser el desig de l’Atlàntida,

d’una inconcreta olor marina,

d’un passeig nocturn pel laberint.

Professors escindits sense alumnes

evocant, sense amor, aules invisibles,

inexistents i llunyanes

en l’espai desert, sense l’alè

que discorre lliure pels corredors,

aliena a les teories,

al discurs oficial de l’encontre.

A fora, hi bull la vida,

uns carrers, unes gents,

el miratge d’un amor.