La lliçó de Riba: entusiasme, cautela i ironia

“Ensenyar el cul cada dia”, així defineix Joan Fuster l’aspra feina del columnista, que ha d’opinar i posar en risc els seus pensaments, per haver de guanyar-se el pa. No és, afortunadament, el meu cas. Però darrere d’aquestes notes hi ha, també, un jo que batega. Un jo que s’exhibeix en la plaça, que es flexiona sobre sí mateix amb la cautela necessària (mai no acaben les “cauteles, precaucions i tactes” com en aquells temps sinistres, evocats per Estellés). Un jo que també té en compte la sentència de Jordi Carbonell: 'Que la prudència no ens faci traïdors.' A aquest jo li agrada escoltar, per damunt de totes, la veu dels mestres. I ha arribat ara el moment de dur ací la lliçó de Carles Riba, a partir d'un text que vaig descobrir penjat en el mural d’un despatx de la Universitat de Vic.
El despatx que va ser el meu cau durant un temps fugaç. Un santuari que ha esdevingut despatx, per obra i gràcia d’un sacerdot de la paraula i la irona, dit M. Llanas (que ha disposat la imatge d'un gos damunt un arxiu, que fa d'altar, i a Scarlett Johansson com a deesa). Ensenyar comporta, com ja hem deixat escrit, la qualitat de l'entusiasme (concepte relliscós i quasi inefable), però també cautela. Penseu-hi! I, sobretot, la pràctica de la ironia (la sagrada, imprescindible i de vegades incompresa o blasmada ironia), amb un somriure, amb indulgència i amb bon sentit. Tot allò que para ben lluny de l’adscripció servil i el riure dòcil, tan propers i tan extesos en aquests temps i en aquestes contrades. El text, de repica’m el colze, és un fragment de carta enviada pel poeta de les Elegies de Bierville (Oh Súnion!) a Francesc Cambó, el 1925, sobre les activitats docents a la Fundació Bernat Metge:

Així, em posaré a ensenyar com qui es posa a guiar perquè es troba una passa ‑només una passa‑ més endavant que els altres; seré simultàniament el mestre de mi mateix i dels altres, perquè la indigència cultural del nostre país exigeix que cadascú faci als altres part dels seus guanys, que ensenyi allò que ell mateix aprèn. Això comporta un entusiasme, però també una cautela, sense les quals un mestratge és ineficaç.

Dels dos millors professors que he escoltat, el Dr. Vosslers a Munich en 1922-1923, i ara el Dr. P. Mazon a París, he après, que són indispensables en el mestre un conjunt de qualitats humanes no diferents de les que ho són per a reeixir i per a irradiar en la vida moral (hi comprenc també la vida política): en primer lloc, i penetrant-les totes, la ironia en el més pur sentit socràtic, que és feta d'incorruptible convicció de la Idea a assolir, de rigorós treball envers ella, i de serè escepticisme quant a la perfecció última de tot esforç humà. En la pràctica de l'ensenyament aquesta ironia es tradueix en un somriure que eixamora l'aridesa de la ciència, en una indulgència que atansa realment el mestre al deixeble, i en una valoració del bon sentit per sobre els coneixements en ells mateixos.

Carles Riba, carta a Francesc Cambó, 30-XII-1925