La piga mallorquina

Com ja us havíem contat, assistírem a Palma, a la UIB, els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2012 al V Curs de Cultura Popular «Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI». Si voleu, mireu les imatges o aquesta presentació d’imatges, per bé que us recomane accedir al combat de glosadors entre Mateu Matas «Xurí» i Maribel Servera.

El sopar al celler pagés de Palma fou molt agradable, per bé que la cambrera s’entestava a traduir al castellà una carta amb precisos noms mallorquins de cada plat. Fou en aquell context que vaig traure el tema de la piga. “¿És cert que les dones mallorquines tenen una piga en el lloc del rostre o fa el millor efecte?”. Els contertulis mallorquins presents a la taula no m’hi saberen donar raó. “Qui en parla d’això? En Josep Pla? Hauré de comprar l’obra completa!” em féu el bon mallorquí, de nissaga amb fondes arrels genètiques i patrimonials.

No sempre compartim les mateixes lectures. Mallorca té molta literatura a sobre. La dona mallorquina és present a l’imaginari estellesià, que reclamava anar a Mallorca, insistentment, per aproximar-nos-hi: “i hem de dur-ne / xiques esveltes, de cintura estreta, / llargues les cuixes i en els ulls gavines”. Però és la ploma de Josep Pla qui n’ha fet una descripció magistral, que demana per sí sola el viatge, per comprovar i contrastar la precisió de les seues paraules, passat el temps, per observar la dona mallorquina, sempre a la recerca de la piga que fa sempre el millor efecte:

A hora baixa, es pot anar a passar una estona al sermó quaresmal de la Seu. El que s’anomena el tot Palma hi assisteix. Tothom m’assegura que hi van senyoretes guapíssimes. (...) Sento parlar tant de les senyoretes que considero convenient d’anar-les a veure. Quan penso en la quantitat de noies guapes que han aixoplugat les pedres de la Seu a través dels segles m’esbalaeixo. La feina, però, em sembla molt àrdua. Penetrar una mica en la vida de Palma deu ésser difícil. Les senyoretes deuen estar molt vigilades; hi deu haver una separació molt gran entre els joves d’ambdós sexes; els prejudicis sobre els forasters deuen ésser pràcticament invencibles. Pel carrer, les nenes que es veuen més són les de l’element oficial, sempre tan fines, però una mica anèmiques. Mentre el sermó retruny sota les voltes de la Seu, en la semiobscuritat de la cera, les observo. Són senyoretes una mica grassonetes, generalment morenes, de pell clara i mòrbida, d’ulls fascinadors, d’un tornejat barroc, robust i ple, no gaire altes, absolutament potables, d’una carnositat saturada d’incentius. La carnositat francesa –penso, la pintà, com ningú, Renoir: qui pintarà les carnositats indígenes? Aquestes senyoretes –penso encara  serien ideals per a una passió reposada, meticulosa, amb algun detallet de murrieria en to menor, lleugerament administrativa. De la cara són com marededéus, la bellesa ideal, de matís morè. Tenen una pell mòrbida i pàl·lida, amb els corresponents clotets, alguna piga sempre col·locada per fer el millor efecte, els cabells sedosos i negres, el nas petit, les minúscules dents humides i perfectes, els llavis substanciosos, els ulls profunds i d’una expressivitat directa. Els petits rínxols del clatell, a flor de coll, predisposen a l’ofensiva. Un naufragi en un parell d’ulls d’aquesta classe ha creat condicions indefectibles de perpetuació de l’espècie –per poc que hom es descuidi una mica.

Josep Pla, “L’encant de Palma”, Illes mediterrànies. 1. De les Medes a les Balears.