Poeta (i professor) trobat a Cadis

Farem un salt en el nostre relat (ja tornarem enrere i anirem endavant quan calga) i us explicarem que a novembre vam ser per uns dies a Cadis. Un congrés de professors didactes de la llengua i literatura ens hi havia dut fins aquell port magnífic del sud. Esperàvem trobar l’espectre de Jacint Verdaguer disposat a solcar cap a l’Havana, esperàvem trobar-nos amb un drago centerari enmig d’un carrer mariner, i només arribar a l’Oratori de San Felipe Neri ens trobàrem ben a prop nostre, després d’haver pronunciat una seductora (pel que ens contaren) conferència inaugural, el poeta granadí Luis Garcia Montero.

No ens sorprengué gens la quantitat de lectores (bàsicament dones) que s’acostaren a ell perquè els firmara algun exemplar dels seus llibres de poesia. En tot moment, es movia al seu voltant un revol humà més o menys discret. Cal admirar el fet que un poeta viu siga reconegut i llegit. No és cosa fàcil. Jo també he llegit els seus versos amb amabilitat. I, també, alguns textos acadèmics sobre poesia. Però no ha estat mai aquest poeta un referent ni, menys encara, un model docent. Els meus camins s’han orientat, més modestament, per uns altres cantons.

En una ocasió, fent una antologia de textos poètics sobre la figura del professor que escriu sobre els seus alumnes em vaig trobar amb el poema “Life vest under your seat”, evocador del record d’una alumna universitària, en el moment de la partida des de l’aeroport de Manhattan. Ara, a Cadis, on hi he vingut en avió fins a Sevilla i després amb tren fins al cor de la tasseta de plata, és el moment de compartir dins aquest llibre aquest poema sobre aeroports, records i seduccions diverses. No volem extraure'n, Déu ens guard,  conclusions provisionals. Quan arriben a la universitat els alumnes han decidit ja sobre les coses importants de la vida  i, entre el professorat, s'hi troben fins i tot poetes reconeguts socialment com a tals. 
En acabar la jornada, l'ajuntament de Cadis ens rebé a l'ajuntament i oferí un vi d'honor als assistents. Aquest moment de conversa distesa fou aprofitat per les lectores generacionament més pròximes al poeta, per establir-hi un diàleg informal en un corredor emmarcat d'espills. Qualsevol d'elles, no cal dir-ho, podien haver estat, anys enrere, una jove trista com la que evoca el poema.

Life vest under your seat

Señores pasajeros buenas tardes

y Nueva York al fondo todavía,

delicadas las torres de Manhattan

con la luz sumergida de una muchacha triste,

buenas tardes señores pasajeros,

mantendremos en vuelo doce mil pies de altura,

altos como su cuerpo en el pasillo

de la Universidad, una pregunta,

podría repetirme el título del libro,

cumpliendo normas internacionales,

las cuatro ventanillas de emergencia,

pero habrá de cenar, tal vez alguna copa,

casi vivir sin vinculo y sin límites,

modos de ver la noche y estar en los cristales

del alba, regresando,

y muchas otras noches regresando

bajo edificios de temblor acuático,

a una velocidad de novecientos

kilómetros, te dije

que nunca resistí las despedidas,

al aeropuerto no,

prefiero tu recuerdo por mi casa,

apoyado en el piano del Bar Andalucía,

bajo el cielo violeta

de los amaneceres en Manhattan

igual que dos desnudos en penumbra,

con Nueva York al fondo, todavía

al aeropuerto no,

rogamos hagan uso

del cinturón, no fumen

hasta que despeguemos,

cuiden que estén derechos los respaldos,

me tienes que llamar, de sus asientos.

Luis García Montero, Habitaciones separadas, Visor, 1994