Aniversari: vint anys sense Estellés

27 de març de 2013. Avui fa vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. On érem aquell dia del 1993? Ho recorde bé, perquè era a l’institut de Campanar, fent classe. Entretant, un bon grapat d’alumnes d’Ontinyent eren a Burjassot, al soterrar. Fins aquell dia, quan encara no havia complit els trenta, el 27 de març era per a mi només la data del meu natalici. Des d’aleshores, l’aniversari que celebre, inevitablement per sempre més, és doble. Retornem al jo íntim, que s’empelta amb el record de la veu del poeta. És per això, que una vegada més he tornat a Burjassot. Concretament, a dos epicentres de forta càrrega estellesiana: el cementeri i el pati de sant Roc. Era migdia i els morts reposaven tranquils mentre al pati uns xiquets jugaven a pilota. Dia de sol, de vent i de silenci. Ressonaven versos al cap, una música de Nèstor Mont damunt versos primaris i contundents:

Burjassot, un nom de pólvora,

escrit amb lletres de foc.

Jo vull que els morts del meu poble

em facen entre ells un lloc. (...)

Mort encara veuré encara

la pujada de Sant Roc.

Marellades

Manuel, Paco, Remigi i Agustí interpretant les marellades

Hi hagué un temps (quan la mar era "la mar", i no "la playa", ni tampoc "la platja") que els terrenys de vora mar eren terres de mareny (de "marell" o "marells" com diríem a la Safor). Bancals d’aigua abundant, procedent de rius i séquies, ullals o aiguamolls. Tomateres, pebrars, melonars, carabasseres, fesolars i, a la Ribera, els arrossars omnipresents. “Quantes paelles!” exclamà un dia Fuster a Pla, en contemplar el paisatge des de la Muntanyeta dels Sants.

Fer-se un mareny, tindre un mareny, un marenyet, equivalia a dipsosar d'un recer abandonat on poder treballar la terra. Quan encara els xalets no existien, en les casetes dels marenys es guardaven aixades i llegons. Quan arribava el bon temps, per Pasqua, era el temps d’anar de marenyà o de marellà, una reunió exultant al voltant d’una paella on anava a parar tot allò que passava per davant, amb el vi oficiat solemnement i un ambient descaradament festiu, acompanyat de cançons de gresca i de taverna.

Les “marellades” ‑aquesta paraula que no registren els diccionaris‑ tenen el ritme de les havaneres. Les que avui escoltarem, han estat recopilades per Andreu Martí i Remigi Morant a Oliva i Gandia, i són un testimoni musical de l’esperit festiu popular valencià.

Ausiàs March, que sempre torna

Dies de lectura marquiana. Ausiàs, el poeta de Gandia sempre ens acompanya. Un nom introbable al santoral que il·lustrava certs espais urbans de la ciutat. De menut, l’escultura del melianer Josep Rausell davant l’estació de trens de Gandia era un enigma que hauria de desvetllar-se anys més tard, quan vaig adquirir l’antologia amb les versions de Joan Fuster, en una fira del llibre de finals dels setanta. Per aquells anys, Raimon ens descobria la força d’una veu i d’una llengua (“No·m pren així com al petit vailet” el vaig escoltar per primera vegada emés a “De dalt a baix” de Toni Mestre). Un enlluernament, que ha anat a més. Que sempre torna. L’emergència del jo marquià ha estat i és, també, la nostra emergència. 

La cova del dinosaure

Una alumna que està fent les seues pràctiques escolars escrivia fa uns dies un apunt titolat “dinosaures”. Feia referència, com pot imaginar-se, a uns determinats mestres que empren metodologies al seu judici periclitades i que es reforcen curs rere curs en el manteniment de la pròpia autoritat davant l’alumnat, entre d’altres arguments. Una companya seua, que fa les pràctiques ben a prop, li ha escrit per dir-li que la renovació necessària ha d’arribar, també, a les idees.