La cova del dinosaure

Una alumna que està fent les seues pràctiques escolars escrivia fa uns dies un apunt titolat “dinosaures”. Feia referència, com pot imaginar-se, a uns determinats mestres que empren metodologies al seu judici periclitades i que es reforcen curs rere curs en el manteniment de la pròpia autoritat davant l’alumnat, entre d’altres arguments. Una companya seua, que fa les pràctiques ben a prop, li ha escrit per dir-li que la renovació necessària ha d’arribar, també, a les idees.

No és cap novetat, podem trobar ben viva tota la gamma imaginable de dinosaures, més o menys reconeixibles en la seua mutació. Una espècie ben viva, que creix i es multiplica, amb un terreny sociològicament abonat. “Ells són aquí, entre nosaltres”. Eren tan grans els dinosaures que no hi havia coves per donar-los alberg durant la glaciació que els va eliminar del planeta. De coves, encara n’hi ha de moltes classes. La cova platònica, on tot són ombres. La cova del puig de Randa, on Ramon Llull es retirà a meditar o la cova Negra de Xàtiva, on Estellés s’agenollava en reverència. O, aquella columna periodística sobre televisó dels anys vuitanta de Juan Cueto, que va ser el nostre oracle juvenil i que es deia així, “La Cueva del dinosaurio”.

Les escoles públiques i, en general, els centres escolars que coneixem, habiten mestres excepcionals. Precisament, he tingut l’ocasió de comprovar-ho durant les últimes setmanes, durant les visites que he fet per visitar els meus alumnes que fan les seues pràctiques escolars. He vist la tenacitat i el compromís manifestat en molts docents. La mestra afònica que no deixa anar a classe de primer de primària ni un sol dia perquè diu que no vol perdre’s els progressos dels seus xiquets. Mestres que van a l’aula a fruir, a compartir el seu temps amb els joves aprenents, que han fet de la seua vocació un treball que és ‑i hauria de seguir sent‑ la base de la societat lliure i desvetllada que volem construir. No conec res de més pur i de més emocionant.

Amb els alumnes de pràctiques en una escola de València

Un sentiment que els últims dies han experimentat els alumnes de primer, que ara tenen el seu primer contacte amb les aules (“tinc moltes ganes de tornar a l'escola, ja que aquesta experiència se m'està fent molt curta i pense que és una llastima que dure tan poc”). Anar a classe com a sinònim de veure nàixer una alegria personal (“Un dia més, i al mateix temps, un dia menys! Ara l’alegria i la tristesa es generen al meu interior, no pensava que m’agradaria tant açò”). Amb els ulls encara poc acostumants a veure després de mirar, han descobert la relació íntima i indispensable que es genera entre mestre i alumnes (“Puc vore per les seues expressions que confien molt en els professor, fins i tot m'atrevisc a dir que he pogut vore en alguns xiquets ‑no tots‑ que admiren als seus mestres”). Tornar a l’escola per compartir un temps amb uns alumnes unversitaris que accedeixen a les aules em toca fibres molt especials. En concret, m’emociona el compromís dels meus alumnes, on la llengua desgina i es part de l’entorn: “Després de la meua experiència en la ciutat de València on totes les escoles seguien un PIP, on el valencià no s’escoltava ni en la seua hora marcada per l’horari, he pogut (re)viure l’experiència d’un ensenyament completament en valencià, fins i tot, amb els nouvinguts, els quals tenen la possibilitat d’aprendre la llengua del seu entorn”. Així volem la nostra cova, senzilla i abastable, de dimensions humanes, on cap dinosaure no hi tinga cabuda.