UA-38196275-1

dimecres, 17 d’abril de 2013

Primavera valenciana




Els dies de pasqua han estat ventosos (“el vent xiulava a la nit” em deia un veí), fins i tot freds. Després, ens ha vingut la calor. Som enmig la primavera, valenciana o no. Us mostre un poema que vaig escriure ‑seguint l’encàrrec d’Imma Bañuls‑ per al llibre de la Falla Vila Nova de Gandia. Us el mostre, amb l’afany de compartir-lo amb vosaltres. Confie que el sentit dels versos us siga proper. No tinc ara mateix un vídeo amb les imatges apropiades, si de cas us remet al Paniceiros de Xuan Bello.



Primavera valenciana

Sabeu? Conec un país on el món s’anomena
Bairén, Marxuquera, Rafalcaïd o Vila Nova.

Un món discret i humanament tendre.
Un indret on la ciutat s’arrecera i mira el mar.

Un país de besos últims i primers
amagats darrere els muntanyars.

De mans que es tornaran a buscar
la nit de sant Josep, en una terrassa.

Conec un país que ens aplega entre danses,
entre músiques i trons als carrers.

I un infern de palmeres que agonitzen,
columnes ruïnoses que moren descabotades.

Un país on les hortes mudes clamen,
foradades pel morrut roig i l’abandó.

Hi ha sempre una primavera que ens retorna
a la terra fèrtil, a la seda i l’alimara.

Hi ha una llum que ens eleva al Bairén,
que explora segles, marenys i muntanyes.

Torna un verd de moreres, de carrers plens,
de joves que reclamen ser. I ser del tot.

Una revolta jove, d’ales i llibres, a les places,
de rostres vius que eleven torxes.

Sabeu? Quan tot sembla esvair-se,
resteu vosaltres, la veu i el geni de la terra.

Resta la història, el cicle imparable,
el riure i la ràbia, la nissaga febril.

Sabeu? Hi ha un país on torne sempre
per reviure el foc amb els meus semblants.

És la terra dels pares, que rebrolla
eternament jove, com la cova i la foguera.

Com una bandera, com alimares enceses
al Bairén, ens naix la fulla i ens naix la seda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada