Els dies de
pasqua han estat ventosos (“el vent xiulava a la nit” em deia un veí), fins i
tot freds. Després, ens ha vingut la calor. Som enmig la primavera, valenciana
o no. Us mostre un poema que vaig escriure ‑seguint l’encàrrec d’Imma Bañuls‑
per al llibre de la Falla Vila Nova de Gandia. Us el mostre, amb l’afany de
compartir-lo amb vosaltres. Confie que el sentit dels versos us siga proper. No tinc ara mateix un vídeo amb les imatges apropiades, si de cas us remet al Paniceiros de Xuan Bello.
Primavera
valenciana
Sabeu? Conec un
país on el món s’anomena
Bairén, Marxuquera,
Rafalcaïd o Vila Nova.
Un món discret
i humanament tendre.
Un indret on la
ciutat s’arrecera i mira el mar.
Un país de
besos últims i primers
amagats darrere
els muntanyars.
De mans que es
tornaran a buscar
la nit de sant
Josep, en una terrassa.
Conec un país que
ens aplega entre danses,
entre músiques
i trons als carrers.
I un infern de
palmeres que agonitzen,
columnes ruïnoses
que moren descabotades.
Un país on les hortes
mudes clamen,
foradades pel
morrut roig i l’abandó.
Hi ha sempre una
primavera que ens retorna
a la terra
fèrtil, a la seda i l’alimara.
Hi ha una llum
que ens eleva al Bairén,
que explora segles,
marenys i muntanyes.
Torna un verd
de moreres, de carrers plens,
de joves que
reclamen ser. I ser del tot.
Una revolta
jove, d’ales i llibres, a les places,
de rostres vius
que eleven torxes.
Sabeu? Quan tot
sembla esvair-se,
resteu
vosaltres, la veu i el geni de la terra.
Resta la
història, el cicle imparable,
el riure i la
ràbia, la nissaga febril.
Sabeu? Hi ha un
país on torne sempre
per reviure el
foc amb els meus semblants.
És la terra
dels pares, que rebrolla
eternament jove,
com la cova i la foguera.
Com una
bandera, com alimares enceses
al Bairén, ens naix
la fulla i ens naix la seda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada