UA-38196275-1

dissabte, 15 de juny de 2013

Converses docents



Allò que més ens impactà de la nostra primera entrada en una sala de professors foren les converses que allí es produïen. Cap ni una tenia a veure amb allò que aleshores suposàvem que en aquell espai hauria de tractar-se: d’educació, de ciències, d’humanitats, de llibres, d’aquell altre cantó de la barra on suposàvem que havíem entrat. Érem uns ingenus. Un parell de cursos després, compartia una humil caseta de camp amb un professor de mític record: PB. Era matemàtic, xabienc i, a més, llegia poesia. Va ser qui primer em parlà entusiàsticament de Wilt, la famosa novel·la de Tom Sharpe, que era aleshores un espill dels desficacis continus i diaris  d’aquell centre on el meu company s'estrenava com a docent, on campaven alumnes de Fusta i de Metall, entre professors resignats i desmotivadors mestres de taller. Amunt, ànima forta! Els versos de Costa i Llobera, cantats per Maria del Mar Bonet, eren la banda sonora amb què em despertava intempestivament cada dia, quan jo era professor de nocturn, a tot volum, perquè un café sense sucre, una cigarreta i aquell disc eren l'aliment d'aquell lector esdevingut ja alter ego de Wilt, que així es donava forces per poder acarar la contesa diària.

Ara que l’escriptor anglés ha mort, he volgut viatjar mentalment a Llançà, a l'Alt Empordà,  a l'Hotel Llevant on s'hi instal·là, a l’escenari dels seus últims anys, on cercà refugi, fugit del món universitari de Cambridge, sempre càustic amb la visió mercantilitzada dels professors, com bé ha recordat J.M. Fonalleras en un recent article d’opinió



Vaig saludar Tom Sharpe ara fa uns vint anys, quan encara vivia a l'Hotel Llevant com un hoste de luxe que escrivia a l'habitació i baixava al vestíbul a beure whisky i a contemplar una de les platges amb més atractiu de Palafrugell. Dinava amb Xavier Moret (com tantes altres vegades ho va fer, després) i jo hi era, coses que passen, perquè assistia a una reunió de càrrecs universitaris. Quan Sharpe va saber que els veïns de taula eren professors, va comentar a Moret: «Segur que parlen de pressupostos». I el bo és que era cert: la reunió era per tractar de diners. Ho va dir sense una excessiva crueltat, però sí amb el record del seu pas per Cambridge, amb la convicció que tants universitaris junts no podien discutir de filosofia, sinó d'ingressos i despeses.

Cert. La universitat, aquesta institució que ens ha arribat des de l'Edat Mitjana, ha esdevingut el regne dels pressupostos. Cal lluitar pel pressupost, per la reducció horària, pels mèrits, pel currículum i, fins i tot, per la mare de tot coneixement, és a dir per la mateixa fugida d’estudi.


Per evitar exasperacions majors, recomane el visionat del reportatage del Canal 33  “Els últims dies de Tom Sharpe a la Costa Brava”, centrat a explicar la vida de Sharpe a l’Empordà, lluny del seu Cambridge natal. Hi trobareu un Sharpe que reinvindica  la sanitat catalana i que fa broma d'aquell home que, per rebaixar panxa, va trobar mig mort dalt de Sant Sebastià de Palafrugell, aquesta talaia des d'on contempla la posta de sol que és el Far de Sant Sebastià ("el punt més gloriós de tot Catalunya" segons Josep Pla) . "És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist". Què més podem demanar? Una cosa, sí. Tenir al nostre costat una doctora de l'ordre i del seny com la Montse Verdaguer, aquest àngel de la guarda (resident a Llofriu!) trobat per Sharpe, que ens acompanye en els darrers dies. Fins i tot, aconseguir que un lector anònim (ací es diu Llop) arribe commogut al teu soterrar sense haver-te conegut personalment. Només per la fascinació que li havien produït els teus escrits.

3 comentaris:

  1. Sí, certament Tom Sharpe era un dels grans, amb un humor espectacular. Quan vaig llegir "Wilt", supose que li haurà passat a molts, no podia parar de riure... Poc temps després em vaig llegir "Reunión tumultuosa", que no està en català, i em va passar el mateix. Crec que deuria ser obligatori llegir les seues novel·les, actuen com a mesura terapèutica i, sobretot, conviden a llegir.
    Salutacions company

    ResponElimina
  2. Absolutament d'acord. Caldrà llegir-lo com a desintoxicant. Podríem pensar que per elevar Tom Sharpe als altars li mancaria un detall essencial: parlar, ni que haguera estat un borrall, català. Però no, ni català ni espanyol. Ben curiós. Després de més de vint anys a Llançà! Un home a qui només la seua salut distreia de la seua feina, de la seua màquina d’escriure, del jazz, dels havans i del wishy com a acompanyants, des d’aquell observatori que mirava el mar. Com el mestre Pla, tenint ben a prop la bona gent empordanesa. Però ell, vivint i pensant només en anglés. Salut, company.

    ResponElimina
  3. “No parar de riure” amb la lectura d’un llibre és, efectivament, una experiència singular. Si faig memòria, crec que podria al·ludir a la primera lectura juvenil d’”Un negre amb un saxo” de Ferran Torrent. El Torrent de la primera època era un sensacional escriptor humorístic. Qui podria recordar novel·les amb les quals haja rigut, tot sol, amb la seua lectura?

    ResponElimina