El fidel periodista estellesià

Quan vaig conèixer Borja ja era un periodista dret i fet. Un periodista de redacció acurada, però aleshores, per molt enamoradís i combatiu que fora, encara no s’autoqualificava amb l'adjectiu "estellesià", tal com després faria, com a tret identitari inequívoc. Havia deixat una feina al Diari de Mallorca i tornava a València (a la seua casa, al mateix carrer major del seu poble de l'Horta) a fer un màster que li havia de donar l’opció de ser professor. En una d’aquelles classes, vaig evocar Estellés i aquell poema “La casa, ara sí” que mai no l’abandonaria. Un poema que té present quan roda la clau del pany de sa casa quan torna dels quefers i de la lluita diària. Fins al punt de llegir-lo davant mateix d’aquella mateixa casa de Burjassot on el poeta trobà morta, una nit en tornar de la feina al diari, la seua filla de pocs mesos. “Després de certes coses, cal tornar a casa”, ha estat el vers que més ens ha colpit i el que ens ha obert les portes de molts coneixements. I, també, la de l'amistat.

Aquell curs, el periodista conegué l’amor, entre la Plana i la serra d’Espadà i, sobretot, experimentà les veus d’obrers que sonen a “Cambra de la tardor”, el poema de Ferrater que estava vivint al temps que el descobria. Aquells joves esdevingueren una mena de fillols. I, ara, passat el temps, el periodista estellesià escriu una emotiva ressenya del Llibre del professor al Setmanari L’Accent, “L’enyorança de les aules”, il·lustrada amb una imatge on se’m pot veure recitant uns versos a l’antic Ca Bassot, a Burjassot, sota la mirada del mestre i músic Germà.