La maduresa com a virtut

“Un llibre reposat i madur, cuit a foc lent”, així comença Josep Palomero la seua nota sobre el “Llibre del professor”, publicada el passat diumenge a les pàgines del diari Mediterráneo de Castelló.

I sí, el llibre és madur, perquè el seu autor ha aguardat, en molts casos, els vint anys reglamentaris passats dels fets de què en parlava Ferrater. Rellegir poemes escrits durant el nostre temps jove ruboritza encara. Què en queda d’aquell “nadador incert” que deia naufragar en aquella primera assemblea professional? Segurament, tot. Com els textos programàtics del Papasseit del Sóc jo que parlo als joves, començàrem a escriure des del jove que xoca front a les regles del tauler, que lluita i crema les naus per mantenir-se al marge de la impostura que l’ofega. El professor pren la virtud de la inevitable maduresa (no n’atresorem moltes, però caldria parlar-ne en plural: serenitat, reflexió, equilibri, serietat, mesura, cautela, prudència...), però la seua paraula i els seus actes han de tenir, sempre, per mantenir-se viu, la mirada i les virtuts de la jovenesa: la veritat front a la hipocresia, la sensibilitat i la capacitat de meravellar-se, la imaginació, el somni, la meravella, el desig i l’entusiasme.

En cap cas, tenim la nostàlgia del jove que fórem. Si de cas, evoquem l’emoció viscuda en unes aules que ja no eixisteixen. No hem arribat encara a allò expressat per Joan Fuster, un cas d’abandó prematur de la poesia, al seu Diari: "El poeta jove es canta a sí mateix; el poeta vell canta el jove que fou".

Versos joves, del jove poeta que hem estat, que són, des d’ara, Versos vells, com aquell llibre de Ramon Andrés Cabrelles, el poeta renaixentista de Campanar. “El to és suggerent i reflexiu”. Sí. Ens hem pres el nostre temps per a fer-ho. Revisar els textos, destriar-ne un manoll d’entre molts i, fins i tot, afegir-hi postil·les amb la mirada del professor, reposada i madura.