Tot cercant la flor blava

Tanquem juliol amb urgència. Fins i tot amb presses. Cal desitjar, amb un retard considerable, bon estiu als lectors fidels. Ho faré amb l’evocació d’uns dies viscuts a Ginebra, la ciutat de l’aigua, protagonista del poema “Intercanvi escolar”, que és encapçalat per un fragment d’una carta enviada per Gabriel Ferrater a Helena Valentí on reclama, per saber que algú pensa en ell, només un "sobre buit" (quin temps, aquell de la correspondència, els sobres i les cartes). En el nostre poema, ara ja publicat, la protagonista-destinatària -datiu ètic inclòs- és una alumna que abandona durant un temps l’aula, amb motiu d'un intercanvi escolar amb una altra alumna d'un centre escolar d'aquest irrepetible indret literari en la cruïlla d’Europa, de la història i de la memòria.

Ginebra, la ciutat que s’arrecera a la vora del llac Leman, la ciutat de les fonts fresquísimes, la ciutat que havíem somiat amb les xemeneies als edificis de les cases i on Borges cregué haver trobat un estadi semblant al de la felicitat. I, entre moltres altres coses, la ciutat de Saussure, el fundador de la lingüística moderna, i també la ciutat de Bronckart, el pare de de la moderna didàctica de les llengües (l’interaccionisme sociodiscursiu, motiu acadèmic de la nostra incursió ginebrina).

 











Ens hem fet presents a Ginebra per fer part d'una pàtria literària, per cercar una mena d’estat edènic, de retorn a nosaltres mateixos, a la nostra biografia somiada a les lectures. Perquè a Ginebra hi visqué l’enigmàtica Mercé Rodoreda, on escrigué La Plaça del Diamant, el llibre que hem viscut tants anys, on es fa l’esment a la flor blava (“Eva, quan es va despertar, la primera cosa que va fer va ser agafar una flor blava i bufar-la i Adam la va renyar...”).  Rodoreda, solitària i pensarosa, baixava del seu apartament del carrer Vidollet (a la porta del qual ens hem acostat) fins el restaurant "La Perle du Lac", a la vora mateixa del llac, poblat encara per una galeria de personatges atemporals, a la vora d'uns jardins del mateix nom on els joves prenen el bany, s'escampen a l'herba i, fins i tot, sopen a la fresca davant una pel·lícula. Tot això que ha despertat el nostre nervi felicitari.

Aquella flor que un dia demanàvem, única i sempre naixaent, era una consigna vital. L'aigua, les xemeneies, la flor. La recerca impossible de l'hotel, del restaurant o de la sala de festes narrats per Josep Pla.  Una partida d'escacs jugada en un parc ginebrí. Senyals i fonts de saviesa. Una flor que, en l’origen, cercava aquell personatge de Novalis que, com nosaltres, vivia a la recerca de l’amor i l’harmonia. Un paisatge de fons present en un poema que ha reviscolat ara en la nostra memòria. Ací el teniu.

Intercanvi escolar

envia’m un sobre buit

Gabriel Ferrater

Rodoreda escrivia a Ginebra

novel·les fetes de versos,

mentre les flors creixien als jardins

i els cadàvers dormien al fons del llac.

Mentre pensava les històries, passejava,

endreçava la pena, contemplava

muntanyes llunyanes. Llegia.

Ara te me’n vas

a la ciutat de l’aigua,

on els parcs són verds, nets i plaents.

Una bella desconeguda t’hi acollirà.

Sense dir-me un adéu te n’aniràs

cap a un món de records sense adjectius.

No me’n diràs res,

no sabré res de tu,

com una rosa perduda

enmig d’un barranc.

Que tingues resplendents matinades,

que t’arreceren els carrers

més gentils, els coloms.

Escolta’m un prec humil:

envia’m un sobre buit

amb perfum de xemeneies.

Cull-me’n una flor blava.