UA-38196275-1

divendres, 4 d’octubre de 2013

Lliurament del premi de poesia Ciutat de València





Fa unes hores que hem tornat del Palau de Cervelló, a la plaça de Tetuan, en el barri de la Xerea de València. Un espai que és molt més que l’Arxiu Municipal o la biblioteca Serrano Morales, perquè la seua càrrega històrica és considerable (més enllà del seu origen medieval, fou residència temporal de reis durant el segle XIX). Precisament l’acte de lliurament dels XXX Premis Ciutat de València, organitzat per la regidoria de cultura de l’Ajuntament de la ciutat, ha tingut lloc en la Sala dels Borbons (decorada amb els retrats d'aquesta nissaga, poca broma!), escenari d'una cerimònia amb unes notes de solemnitat considerables. Hi han assistit algunes personalitats municipals i autonòmiques, els membres del jurat i un Santiago Grisolía, entrat ja en anys. En síntesi, se m’ha fet entrega de l'escultura commemorativa (una peça d'acer inoxidable) de Miquel Navarro, he llegit un parlament d’agraïment, un poema i, tot seguit, Ricard Bellveser ha glossat (fins i tot, novel·litzat) el Llibre del professor. Amb Mayrén Beneyto, la regidora, Carlos Sebastián el guanyador del premi de novel·la, i tot un seguici de jurats, ens hem fet fotos diverses en distintes estances (que ja deuen haver repartit entre les agències d’informació). Allò important, en tot cas, ha estat el retrobament dels companys (els sempre fidels i estimats companys), dels bons amics (també els coneguts i els saludats), i de la família en sentit ampli, que el moment ha fet reunir. El meu més sincer reconeixement per ser presents (fins i tot a aquells de contacte més efímer, perquè ha hagut moments que no donava a l’abast amb les signatures de llibres). Per emmarcar el moment irrepetible reproduiré, a continuació, les paraules que hi he pronunciat.





Molt bona vesprada. Autoritats, membres del jurat, família, companys, amigues i amics.


Només per l’immens goig de tindre-vos ací davant, propers de cos i d’ànima, acompanyant-me en un moment tan especial, ja ha pagat la pena haver escrit els versos que ara es premien, mentre els cursos passen i el món gira. Tots vosaltres, que sóu ara en la bella sala del Palau de Cervelló, que ha vist passar la història de la València dels últims segles, feu part de l’altra història, d’aquella que s’escriu en minúscula, alimentada per la fe i per un entusiasme vital, que ens ha mogut la voluntat i que ens ha motivat l’escriptura poètica.

Des del primer mestre (Antoni Ferrer) que em dedicà, per primera vegada per a mi, quan era encara un monyicot adolescent, el seu llibre de poesia, que és per a mi el tresor o penyora que tot ho funda i on sempre torne; fins els professors admirats que em formaren i marcaren a la universitat, savis i per això mateix accessibles; passant pels companys de carrera, que són ara els amics més cars; o els fidels companys de feina de l’institut de Campanar, aquell paradís compartit al cor de l’horta sobre la sepultada séquia de Rascanya; i els professors de Paterna, entre secans i pólvora (sabeu si la torre és àrab o romana?); i els meus col·legues de la Universitat, a Magisteri, amb els quals compartisc la recerca i la flama de la docència... Tots els qui cada dia esborreu les pissarres o enceneu les pantalles i aquells que ja us heu guanyat el jubileu, però encara recordeu gestos i mirades, sou l’espill on sempre m’he mirat i em mire encara, per provar de viure el goig d’una vida més alta.

I, també vosaltres, els agents provocadors de l’escriptura, els alumnes trobats en navegacions i ports diversos, seduïts sempre per la carícia de la paraula, alguns encara estudiants, i uns altres ja mestres o camí de ser-ho. Ja sabeu que us he evocat sempre (de lluny o de prop) amb un crit d’alegria.

Pel retrobament impagable que això suposa, vull agrair al Jurat dels Premis Ciutat de València que se m’haja concedit un guardó que, a més, ha permés l’edició del llibre (en un bonic volum editat per Bromera) i, en conseqüència, l’esperada arribada d’uns desconeguts lectors que podran fer seus els versos.

I vull aprofitar l’ocasió, molt especialment, per manifestar l’alegria que per a mi suposa haver rebut el premi en la meua ciutat, l’estimada ciutat de València. La ciutat on visc des que vaig deixar la Gandia natal sent un xiquet. La ciutat que passege, patisc i somnie cada dia. On treballe i done besos, per dir-ho a la manera d’Estellés. La ciutat on he estat professor a secundària durant dèsset cursos, ensenyant valencià, la llengua i la literatura com una pàtria de paraules, com un territori seductor per compartir emocions amb els joves, els valencians del present i del futur.

Viure és creure en alguna cosa. I ser professor significa pensar que el món que habitem pot ser millor. Perquè el Llibre del professor és un homenatge als mestres que cada dia treballen davant el riu de la vida que tenen al davant, més enllà de les dificultats i els entrebancs. I, com he escrit, el seu ofici és el del llaurador etern, constant en la sembra de llavors i la cura de les collites, per més aspra i ingrata que puga ser la terra.

La vida docent m’ha donat –i em regala encara- els ensenyaments essencials i, des d’un observatori privilegiat, m’ha reclamat escriure dels temes universals, com l’amor, el pas del temps o la separació, però molt concretament a tractar les emocions que el fet d’ensenyar ens depara. Perquè els poemes han anat escrivint-se mentre es vivien, en tornar sol cada dia a casa des de l’aula que havia restat buida, amb les veus i les mirades ballant pel cap, i “acceptant la ploma que sovint greus mals descansa”, com diria Joan Roís de Corella.


I, per acabar, si m’ho permeten, els llegiré un dels poemes incials del “Llibre del professor”, escrit al caliu d’una conversa compartida amb Enric Valor, a sa casa de València. El poema, titulat “Entusiastes”, diu així:

3 comentaris:

  1. L'enhorabona, professor. Un premi que reconeix una trajectòria on ha llaurat vosté l'ensenyament a través d'un binomi irrenunciable: la literatura i la vida. Seguirem el camí dels patriotes de la paraula -tal com vosté ha dit- en la nostra croada particular contra l'autoodi, la impostura i la tecnocràcia.
    Salut i entusiasme. L'evocarem de lluny.

    ResponElimina
  2. Un plaer,Àlex, haver-te pogut acompanyar en un moment tan especial. Vaig tindre els meus dubtes a l'hora de prendre la decissió -vaig o no vaig? Que faig?- Per una banda, em feia molta il.lusió assistir, per l'altra veia que el temps era molt just...però bé, res que amb un parell de substitucions al centre no es poguera solucionar. M'alegre moltíssim d'haver pres la decisió d'anar; compartir unes paraules, unes rialles i recordar vells temps amb vells companys de Magisteri, amb Vicent Borràs, visitar el bonic i desconegut, per a mi, edifici del Palau de Cervelló i sobretot presenciar l'acte de lliurament dels premis ha estat genial.
    Enhorabona, de nou, i gràcies pel detall que heu tingut regalant-nos i signant-nos els exemplars premiats.

    ResponElimina
  3. Enhorabona! Un llibre imprescindible per a poder entendre l'ofici d'ensenyant. Un plaer llegir els teus versos i compartir amb tu llargues estones de conversa. Mar Mundet

    ResponElimina