Presentació al Palau de Cervelló

L’acte de lliurament del Premi de poesia Roís de Corella comptà amb la presentació del llibre premiat per part d’un dels membres del jurat, Ricard Bellveser, escriptor d’ampli espectre (poeta, novel·lista, assagista i crític literari), periodista de llarga trajectòria en diversos mitjans i, també, profesor universitari. Entre d’altres càrrecs, ha estat membre de l’AVL i ho és del CVC. No sabia quin tipus de parlament faria ni tampoc havia parlat amb ell abans (en un temps llunyà, quan encara no era professor, sí que vaig tractar el seu germà, el documentalista Quico Bellveser, amb qui vaig compartir un parell d’anys deliciosos a l’arxiu de documentació de la revista El Temps, a meitat dels vuitanta). El moment tenia la seua dosi de sorpresa. Jaime Siles, en un apart, em felicitava pel poemari (un “llibre lliure”). El mobiliari lluïa esplendorós, com si fora extret d'una escena de Bearn o el Gatopardo. I, entre tantes ànimes, el conhort el trobava en els cors propers i amics que m’acompanyàveu. En acabar les presentacions, Ricard Bellveser m’entregà, molt generosament, el fulls de la seua presentació i em donà l’autorització per divulgar-ne el text. Una personal lectura que es deixava escoltar amb interés, seguint el fil argumental dels poemes. No cal dir que podria fer-ne diverses puntualitzacions i precisions a algunes afirmacions que s’hi fan, però deixe el text de la presentació per ser llegit tal com va ser dit per Ricard Bellveser en aquell dijous valencià d'octubre al Palau de Cervelló.

Presentació de Llibre del profesor per Ricard Bellveser

Els títols dels llibres han d'informar del seu contingut, encara que en massa ocasions el que fan és despistar, com succeïx amb Dolç pardal de joventut que no sabem a què fa referència, Coto vedado que és un pleonasme perquè, hi ha algun vedat que no estiga vedat? O Algú va volar sobre el niu del cucut són exemples d'açò últim. Jorge Luis Borges creia que els millors llibres havien sigut els pitjor titulats, per exemple Historia del ingenioso hidalgo don Quixot de la Manxa... La guerra i la pau o L'Ulisses, "cosa que demostra que no basta amb un mal títol" va dir el mestre argentí.

El llibre d'Alexandre Bataller s'anomena "Llibre del professor" i és exactament això, el llibre d'un professor de Gandia, admirador fins a la còpia de Vicent Andrés Estellés, amic dels seus amics, com més alacantins o de les comarques del sud, millor (Lluís Alpera, Joan Navarro, Gaspar Jaén, Salvador Jàfer, etc.), lector de poetes en castellà, en anglés, en valencià, en català, Vinyoli, Parcerisas, Pere Quart, Pere Rovira, Andrés Cabrelles, Ferrater, etc., l'Estellés i Ausiàs March.

El poeta està en l'edat frontera, té cinquanta anys i es dedica, ja ho he dit, a la docència, és un professor sobre el qual el pes del temps comença a perforar fins a la seua pròpia vocació.

El llibre es mou entre l'autor professor, l'autor que recorda els seus anys d'alumne i voldria tornar a ser-ho, l'autor alumne, l'autor soledat, l'autor prejubilat, l'autor mort, i l'autor fantasma que recorre les aules desolades.

Així comença:

Esborre la pissarra i resta la pissarra,

l'alfabet i el romanç, per grafiar els mots... (p. 13)

perquè una escola, un col·legi, és realitat i ficció, realitat i simulacre, un lloc on tot té un orde, de les aules als corredors, les escales i el pati, on el lloc dels mestres és el dels incitadors que obrin finestres (p. 16), com ho van ser els seus mestres "entusiastes de la llengua" (p. 17) que ensenyaven quant sabien en un trist pis del carrer de Martínez Aloy.

El comencament del curs és la tornada a la mateixa tasca, "l'àrdua tasca d'alcar de nou l'edifici", i encara així, quan parla i es dirigix als seus alumnes, continua experimentant "l'estupefacció de sentir-se escoltat" (p. 20) i espentat per una consigna diária: que s'aprofite el temps. "Cada curs (és) el ritual de la crianca" (p. 21), "lletres de batalla als pupitres" (p. 21) i el temps pren la seua dimensió fantàstica, de manera que l'horari del professor passa a ser el resultat de les formes que el temps adopta entre el seu temps i el dels xicots.

Homenatja el seu mestre Ferrer, només que les tornes s'han canviat i ara ell ja és mestre, cosa que no deixa de ser una forma d'impostura perquè "ho saps tot i tot ho ignores" (p. 28) i homenatja Josep Carner una vegada (p. 16) quan parla de "filòlegs innocents" i una altra al referir-se a "La mirada innocent" i més.

De totes maneres la docència és un intercanvi entre professors i alumnes (p. 36), en què ells són com els fills remots de què parlava María Beneyto perquè en nosaltres perviuen els xiquets i els jóvens que vam ser i que reapareixen al mirar-nos a l'espill (p. 36).

Els xiquets i els jóvens es repetixen cada any, només envellix el professor que comenca a sospitar que mai arribara eixa "criatura immortal" (p. 38) que espera en cada curs, encara que mentres això succeix a ell el salvarà la poesia, i a l'alumne el fet de mirar el món amb ulls nous, encara que el poeta li recorde "que només hi ha un paradís" (p. 41).

Hi ha constants referències al mon pueril . Com quan un alumne

"Alça el braç, la mà, el dit

balla amb el so de Joan Petit." (p. 45)

i el poeta

"voldria, tan sols per un instant,

tornar als teus setze anys" (p. 48).

El poeta està per Catalunya i per València, pels seus carrers, seguint la guia de València que va fer l'Estelles ("ens agrada llegir / els poemes d'Estellès" (p. 61)) i per Gandia, pels carrers de la seua infància. Però al mateix temps és un home de hui, que encén el seu ordinador, veu el correu, llig els missatges, instruïx els seus alumnes després de la pantalla, encara que sap que arribarà un moment en què tot acaba i acabarà, també per als alumnes perquè arribarà el dia en què

"No tindreu damunt vostre

el cel protector de l'institut" (p. 64)

i quan acabe el curs, l'autor saludarà els seus alumnes, que ja no ho són, fora de l’aula i creixen sobre les cendres d'un curs que ja ha mort, cosa que desperta en ell una insondable sensació de melancolia. "Recordeu-me demà com jo us contemple avui" (p. 71). És el moment de la gran litúrgia de la separació

"Jo també pense en vosaltres

les vesprades de Juny" (p. 77)

Que és el preàmbul de la separació, ells se'n van a la vida i ell es queda,

"escrivint versos absurds

tancat en aules immutables" (p. 82)

i així es repetix la vida, perquè “vindran nous estius /per colgar la vostra memòria" (p. 86) fins que el professor i el poeta meresquen, cosa que succeïx de formes distintes, per un costat pensa que un dia morira

"…durant l'acte

heroic del servei acadèmic" (p. 88)

i llavors imagina el que passarà, se celebrarà un acte en el pati del col·legi en què s'evocarà el seu dol, hi haurà una comitiva fins al cementeri, es plantarà un ametler en el jardí, etc., encara que la forma mes ordinària i freqüent de mort és el que anomenen jubilació. Per a un professor, diu, la mort és "una veu que et crida per megafonia, / un timbre que et marca la fi de la classe" (p. 89).

Es mor o es jubila, que és el mateix. Ell ho imagina inclús amb els companys oferint-li un banquet de jubilació,

"si en aquest punt no has mort ja

(...)

et sentiràs definitivament

expulsat del paradís" (p. 91)

Un altre dia torna amb les seues claus, obri les portes del col·legi o de l'institut i quan entra tots el miren rars, com si no el conegueren, perquè allò està ple de gent nova, i els que el saluden ho fan com se saluda a algú en un tanatori. En un cas la mort, en un altre la jubilació, la gestió és la mateixa, dir adéu, dirigir-se a casa i tancar la carpeta, no sense abans tirar una última mirada a l’aula buida, les pissarres, les cadires, els pupitres, els records...

"Vosaltres sou l'ésser.

Jo, si marxe, fràgil espurna de record” (p .102).

Poc més. Tornar als seus versos,

"Tot enaixí em trobe,

esdevingut poema" (p. 107)