Les nits que van fent la nit

El 23 d’abril de 2007 tres artistes de l’underground, Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson, van recitar una selecció de poemes de la literatura catalana contemporània a Nova York, en un acte promogut per l’Institut Ramon Llull. Avui, que ens hem assabentat que Lou Reed ha mort, vull recordar el poema de Vicent Andrés Estellés --procedent de La nit (1956) aquell llibre escrit quan el jove periodista de Burjassot, arran de la mort sobtada de seua filla de tres mesos, es féu adult d'un cop--, que el rocker recità, sense xupa i amb americana, en aquella nit novaiorquesa, amb un títol difícilment oblidable: “Les nits que van fent la nit”.

Les nits que van fent la nit

Voldria escriure, ara, un amable poema

parlant de certes coses que encara hi ha d'amables,

segons crec o m'han dit el veí del costat.

Vull ser amable, avui vull dir coses amables:

aniria per tota la casa a genolls

buscant coses amables, pregant que avui em siguen

donades certes coses que siguen ben amables.

He perdut el costum de les coses amables;

ja se sap el que són les coses d'aquest món...

He perdut el costum, no sé on les he deixades,

és possible al cafè, és possible en un un banc

d'un passeig qualsevol, és possible, és possible...

Vaja vosté a saber. Ara, però és de nit

i francament no són hores d'anar buscant

coses amables, coses tendres, coses amables,

exactament: està tancat ara el cafè

hi ha foscor al passeig, s'hi troben certes dones

que volen certes coses, estic cansat, no tinc

ganes de res de res, serà millor que em gite,

demà serà altre dia i ja se'm passarà

aquest desig, aquesta mania fulgurant

de les coses amables que m'ha vingut de sobte.

Que m'ha vingut de sobte. Vull dir: que m'ha vingut.

Hi recità, no cal dir-ho, la versió anglesa obra del malguanyat David H. Rosenthal:

Nights that make the night

Now I’d like to write a nice poem

and talk about certain things you still can find that are nice

in my opinion, or according to the neighbor next door.

I want to be nice, today I want to say nice things.

I’d through the whole house on my knees

looking for nice things, praying that today I’d be given

certain things that were really nice.

I’ve gotten out of the habit of nice things;

everyone knows what the things of this world are…

I’ve lost the habit, I don’t know where I left them,

maybe at the café maybe on a bench

by some promenade, it’s possible, it’s possible…

How should I know? But now it’s night

and frankly it’s no time to go out searching

for nice things, gentle things, nice things

precisely. The café’s closed now,

the promenade is dark, you can find certain women

who wan certain things, I’m tired, I’m not in the mood

to do anything, it’s better to go to bed,

tomorrow’ll be another day and by then I’ll be over

this desire, this flaming mania

for nice things that’s suddenly come over me.

That’s’ suddenly come over me. I mean; that’s come to me.

No he trobat l'enregistrament d'aquesta recitació, però podem accedir a les que hi féu a partir de poemes de Blai Bonet o Joan Margarit. Vicent Partal, que hi fou present, escrigué una magnífica entrada al seu blog Mails per a Hipàtia que, pel seu interés, i com a homenatge Reed-Estellés, gose reproduir (he d’anotar que a les classes ja havia fet ús tant del poema d’Estellés com del comentari de Partal).

Quan Lou Reed llig Estellés

vicent | dissabte, 24 de març de 2007 | 21:17h

Ahir a la nit, al Baryshnikov Center de Nova York, Lou Reed es va acostar al micro de forma desganada. I amb un fil de veu va començar a recitar Estellés:

"Now I'd like to write a nice poem

and talks about certain things you still can find that are nice

in my opinion or acording to the neighbour next door.

I want to be nice, today I want to say nice things..."

I el públic va riure. Em vaig no sé si sorprendre o indignar. Van riure obertament. I jo vaig tardar uns segons a adonar-me'n que reien perquè ells "llegien" Lou Reed més que no Estellés. Els arribava primer la veu i la imatge del recitador que no la intimitat del poeta.

Però el poema va seguir i conforme anava avançant, conforme anava creixent, les rises anaven callant. Lou Reed va alçar lleugerament els muscles en un gest de cansanci, potser de desesperació, mentre llegia:

"How can I know? But know is night

and frankly it's no time to go out searching

for nice things, gentle things, nice things

precisely."

Aquell gest tan simple va semblar que desfeia del tot l'equívoc. "Les nits que van fent la nit" no és un poema senzill ni costumista. Més aviat sembla un cop de puny desesperat a la panxa i els cops de puny no deixen riure.

Quan el poema va acabar el silenci va ser espés i molt especial. Estellés havia superat Lou Reed i el públic de Manhattan havia descobert, imagine que sorprés, la grandesa del poeta de Burjassot.

Confrontat al silenci final, estrany, com un silenci culpable de la rialla fàcil de l'inici, em vaig sentir orgullós i feliç. I molt agraït a Lou Reed, que s'havia deixat dur per l'Estellés, amb les ulleres alçades i les mans enganxades al cinturó, amb una desgana aparentada que no sabria dir si era real o teatre.