A la recerca del paradís

Si algú ens preguntara on és el paradís, segurament li respondríem que, en aquesta vida terrena que habitem, podríem trobar-lo en algun lloc o moment de la infantesa. Pensem, sense por a equivocar-nos, que les mestres dels infants són, possiblement, les que viuen més a prop que ningú el gaudi del temps feliç en què els humans unim en un de sol tots els sentits. Els estudiants d’educació infantil saben que tard o d’hora el paradís obrirà les seues portes per a ells. Acompanyar en els seus aprenentatges aquest col·lectiu és, com hem tingut ocasió de comprovar, una altra mena d’ascens angèlic. La meua particular estada a l’Olimp ha estat breu. Tant, que hui he oficiat la cerimònia de l’adéu, amb la lectura d'un parlament i la recitació d’uns poemes.

Parlament de comiat a les alumnes de 4t Q

Benvolgudes alumnes de 4t-Q, companyes, amigues, el viatge que inciàreu en estrenar el nou edifici de Magisteri, uns cursos enrere, fa ara una última parada abans del període final de pràctiques. Em sembla que hui –un divendres grisenc de desembre‑ serà per a moltes de vosaltres l’última classe lectiva del Grau de Mestra en Educació Infantil. Un dia joiós, que marca una fita, amb una inevitable càrrega sentimental.

I sembla que l’atzar ha volgut que siga jo qui tinga el privilegi de poder fer-vos l’adéu a les aules de la Facultat de Magisteri. Perquè un dia com el de hui ha de meréixer una mínima dosi de litúrgia que puga ser evocable passat el temps.

Per això em permetreu unes paraules que siguen una glossa de les hores viscudes amb unes alumnes que han tingut –i tenen encara‑ com a horitzó la programació d’un curs escolar d’infantil, per a uns alumnes propers i encara desconeguts, enmig de la resta de maldecaps que el curs de quart us depara.

Recorde que us vaig veure per primera vegada un dia de novembre, passat Tots Sants. Arribava amb curiositat i estranyesa. Tornava, després de dos mesos viscuts a la Universitat de Barcelona, d’observar, des d’una prudent distància, uns altres gestos, uns altres rostres, uns altres braços que sostenien unes altres carpetes, en unes aules i en un espai que no em pertanyien. Poc sabia aleshores que un paradís angèlic d’ànimes càlides unides per una il·lusió compartida m’esperava a València, al campus de Tarongers, construït damunt l’horta de València, amb la remor de l’aigua subterrània de les séquies rebotant en la imaginació.

Ara que els dies i les setmanes han passat, puc dir-vos que cada entrada a l’aula 2.2 ha estat equivalent a fer part d’un món de meravella habitat per unes joves que treballen des de l’alegria i per a l’alegria. Unes joves que viuen i pensen per ser les mestres dels més petits entre els petits, que aspiren a viure en un món d’infants, per crear el món somniat dels ciutadans futurs.

I així us he vist, sabent fer-vos també xiquetes a cada instant, en cada moment que en teníeu l’ocasió. Com aquella primera dona de la mitologia, Pandora, que per al poeta Josep Carner adopta la forma d’una primera collidora de maduixes, que mira els fruits, que juga amb ells i se’ls menja, feliç perquè ignora encara l’existència del dolor al món:

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Un dia, vestides com deesses gregues, em convidàreu a entrar en una aula que era l’Olimp, un regne d’històries fantàstiques, de contes populars, de xiquetes felices, de caragols solidaris, de passejades pels camins de la ciutat del somni, de músiques i cançons que, tot d’una, em transportaven a la infantesa.

I així, dins d’una aula que ha estat un escenari en permanent transformació o bé en l’asèptic despatx de l’entreplanta, hem parlat d’escoles, de mestres, de pares i, sobretot, de xiquetes i xiquets que han d’aprendre a viure en un món que somiem i volem millor. I, sempre, he vist els vostres ulls vius, he comprovat que el vostre interés i la vostra recerca han tingut un punt viscut i sentit.

Cadascuna de vosaltres ‑vingudes d’ací i d’allà, de les comarques del sud o de l’interior, dels barris diversos de la ciutat de València o d’aquell racó que mira el mar o que arrecera una vall‑ totes les que heu vingut a les classes, les que heu passat per alguna de les hores de tutoria, en algun moment, m’heu fet compartir la il·lusió d'un paradís, amb un somriure, que parla d’una professió que estimem, que ens fa viure i, de vegades també, patir.

Tenim la convicció de la força transformadora de l’ensenyament i per això treballem per una escola que faça persones. I com diu l’eslògan, valenciana (fins i tot, si em permeteu el terme, també xestana), pública i de qualitat.

Perquè viure és creure en alguna cosa. I justament és la fe allò que he vist en vosaltres i allò que vull compartir.

Dels anys viscuts entre adolescents en l’ensenyament secundari va nàixer el llibre que porte ací. Es diu Llibre del professor, i aquesta vegada, no patiu, no és un el complement d’una programació, el solucionari d’uns materials didàctics, no. El llibre és, bàsicament, un conjunt de poemes que parlen de la vida viscuda a l’escola, del cicle del curs escolar, que és també el cicle de la vida.

I, si em permeteu, us llegiré tot seguit uns poemes, com a tancament d’una etapa prèvia al temps vostre, el temps de les mestres.