UA-38196275-1

dimarts, 24 de desembre de 2013

La pena infinita de Toti Soler


La fascinació per la llengua, per la paraula i pel territori, per la poesia en definitiva, la devem, biogràficament, a la descoberta juvenil de l’obra de Vicent Andrés Estellés. I Estellés ens va venir, al seu torn, dut per la veu de l’Ovidi Montllor. Ni el poeta ni el cantant són ja entre nosaltres. Però ens queda, com una pedra on agafar-nos, la música i la dignitat de la guitarra de Toti Soler, el fidel acompanyant d’Ovidi durant més de vint anys. El doble LP de 1979 Coral Romput és paraula, és dicció, però és també la música imponent i arriscada de Toti, que durant una hora i vint-i-cinc minuts memorables expressa tots els matisos de la vida i de la pena. Ho va escriure Estellés: "Lluminós i terrible, Toti Soler i la seua guitarra, tota de llum i de tendresa, de delicadesa, d'aigua".


Molts dels treballs de Toti ens han seduït, des d’aquella versió juvenil, amb veu i guitarra nua, del Suzanne de Leonard Cohen, editada el 1972, que tant hem escoltat en el temps jove. L’última vegada que el vam veure tocar en directe va ser en la versió teatral del gran poema estellesià. A Burjassot, ara fa tot just cinc anys, arribàrem a saludar-lo i al Teatre Lliure de Barcelona, amb més públic, també l'esperàrem a la seua eixida. A la dreta de l'escenari, fent costat als actors, com un convidat a la representació nua del desig, Toti treia les notes a la seua guitarra i ens transmetia el seu sentiment profund i dolorós.





No havíem sabut res d’ell fins l’emissió, fa uns dies, del documental de TV3 Toti Soler. D’una manera silenciosa.

Recomanem vívament la visió d’aquest programa. Entre d’altres al·licients, ens assabentem del retir quasi monàstic del músic en un poble de l’Empordà (Palau Sator). Com a espectadors, sentim el fred i sentim la soledat voluntària del músic. De quan en quan, el visita la seua filla Laia. I, novament, la contemplació de la intimitat pare-filla ens retorna el calfred. Impressionen, també, les seues paraules amb un marcat to confessional. Afirma que la seua vida ha estat determinada per la consciència d’una “pena infinita” (en la línia de la vivència del sentiment "amargament amarg” estellesià) i que una mateixa música l’ha posseït de sempre. Impressiona quan escolta, a casa sol, recreant-se en l'esplendor, la versió que féu amb Ovidi d’“Els amants”. I impressiona sobremanera escoltar la “Cançó de suburbi” de Josep Maria de Sagarra que interpreta junt amb Sílvia Pérez Cruz, que en paraules de Sergi Pàmies “posa la pell de gallina a les gallines". Amb una lletra que és tota una declaració de principis, que subscrivim com una divisa:

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!


Acaba la cançó i Toti fa un sospir. A l'altra banda de les imatges, els espectadors també. I, en un altre moment, en un racó amable enmig del camp, la conversa continua i la cantant empordanesa, dolça i sentida, es lamenta de no haver pogut conèixer personalment l’Ovidi que ara canta, que ara sent i interpreta, amb un respecte extrem. I, com a exemple de l'alçada artística on hi arribaren, Toti  diu un nom, que ens toca de nou el tendre, que ens evoca Xàtiva i, un cop més, Estellés: "M'aclame a tu".

I, posats a recomanar, si teniu l’ocasió de ser a Barcelona en els propers dies, acosteu-vos al CCCB per veure l’exposició "Espriu. He mirat aquesta terra", només per escoltar, en entrar, una i mil vegades repetida, la versió d’”He mirat aquesta terra” que la música de Toti i la veu de Sílvia P. Cruz ens ofereixen, per taladrar racons oblidats de l’ànima. Un dels encerts d'aquesta mostra és precisament aquesta entrada en l'ambit arerenyenc d'Espriu, acompanyats per la veu insistent de la cantant de Palafrugell.

Enmig del ritme apressat en què vivim, saber que aquell jove que ens cantava que "Susanna té una casa enllà de la ribera" ha optat, com un savi, pel prudent retir del soroll ens ha servit per aturar, en aquests dies frenètics, en un punt la consciència. D'alguna manera, ens ha preparat per assistir, un any més, a la profecia del “Cant de la Sibil·la”, que demà ens farà el recordatori anual. Bon nadal!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada