Cosa d'un dia

Sempre ens satisfà que un dels nostres estudiants (deixebles o batalumnes, per dir-ho amb uns altres sinònims) guanye un premi literari. Amb els joves alumnes de secundària ja havíem experimentat el goig de veure recompensada la seua creativitat, però la vida universitària també ens depara la trobada amb joves que tenien una llavor literària que hem vist crèixer. I, més encara, joves que escriuen més enllà dels tallers literaris compartits a les aules, joves que perllonguen la la passió literària i que, fins i tot, reben premis literaris i publiquen els seus textos.

Pau Alabajos escolta, al fons, la recitació del poema de Laura

És el cas de Laura Marqués, l’activa i compromesa estudiant de Montcada (l’Horta), a qui hem vist el procés de reconvertir el seu nom (tan montcadenc i amb tantes ressonàncies aristocràtiques) en un ben significatiu Laura Súnion. El Súnion de Laura és, no cal dir-ho, un homenatge explícit a Vicent Andrés Estellés, que reprén l'evocació poètica de Carles Riba a partir de la imatge resplendent del ruïnós temple grec dedicat al déu del mar Posidó ("t'evocaré de lluny..."). Ahir dijous, una rutilant Laura Súnion va presentar a la veïna ciutat de Mislata el llibre editat per Bromera “Cosa d’un dia” (que recull els treballs guanyadors del (XI Premis de literatura breu Vila de Mislata), que inclou un aplec de quatre poemes amb el mateix títol.

Ahir plovia a València, però vaig arribar a temps de presenciar l’acte, amb lectures i recitacions dels premiats intercalades per l’actuació del cantautor torrentí Pau Alabajos (que també fou jove i guanyà el mateix premi temps enrere). Sempre resulta agraït veure els joves escriptors llegint els seus textos. Els seus familiars emocionats i orgullosos del fill que rep el guardó. D’ahir recorde encara la imatge d’una estudiant de batxiller de Llíria (Sara Acàmer), feliç entre els seus, amb els quals vaig intercanviar unes paraules. D’entre totes les recitacions cap em va agradar més que la de Laura. Ella m’escrigué –i ahir m’ho recordava‑ que el professor que açò escriu havia estat el seu “agent motivador”. La jove poeta, que és també mestra, sap que aquesta és la funció dels mestres: motivar, és a dir fer moure.

El poema que va recitar pren com a ambientació un migdia de diumenge familiar. Els protagonistes que es descriuen compartien la sala (els pares, els germans i, molt especialment, l’àvia paterna, una montcadera d’ulls vius). En reproduïré el fragment inicial.

És diumenge.

Silenci de diumenge ompli tota la casa,

aquesta és conscient que hui ens pertany,

i toca repós, i toca pensar, i toca estimar.

Però no com s’estimen els amants a l'estiu.

Hui l’amor es vesteix amb gala de silenci,

tot i la música, s’imposa imperial.

Amor manifest en la paella al foc.

La mare llig amb cançons suaus de fons.

El pare s’entrega orgullós als fogons.

Els germans simulen estudiar al llit.

I tu et concentres a fer etern l’instant,

perquè no desaparega, per tornar-lo llegat,

el vers concedeix la immortalitat.

Ta poesia no és bella, és encoratjadora.

No sedueix, commou.

No caduca, venç el temps.

I quina por hi ha més gran que l’oblit del temps?

La gent desperta, s’obrin portes.
I tu vas obrint l'ànima.
(...)

L'elegància en el somriure, l'aristocràcia de saber sostenir un got

Em va agradar especialment veure Laura acompanyada pels seus. Els familiars, però també els amics. La inseparable i sempre estimada companya Raquel o l’amiga d’Alfara, entre d’altres. Joves de mirada neta que han deixat l’adolescència i són ja dones fermes. Ahir dijous, caiguda la nit, jo em quedava a Mislata amb la pluja, amb el cansament de la jornada, amb les paraules i els versos, i elles, joves i lliures com el vent, partien cap al sopar del curs, al cor del Carme de València. Cosa d’un dia.

Moment de la inauguració de l'Exposició Estellés a Magisteri