UA-38196275-1

divendres, 6 de desembre de 2013

Sembrador i collita



Una de les emocions que la vida ens depara és el retrobament amb els nostres mestres. Més encara si tenim la sort que ens puguen donar encara una última lliçó. Una propina inesperada. Així ho va fer el meu mestre Antoni Ferrer, que el passat octubre va assistir al lliurament del premi al Llibre del professor al Palau de Cervelló -d'aquest moment parla la imatge que reproduïm- i ara ens regala un il·luminador i mesurat escrit sobre aquest poemari, que és sobretot una reflexió sobre el món de la paraula, és a dir, sobre el fil que uneix ensenyament i poesia.






El text ha estat publicat a la Revista Saó de novembre i es diu “Sembrador i collita”. La sembra, la semença i la terra. Amb poques paraules s’assenyalen pistes i s’obrin molts camins. En llegir-les he pensat que el fet d’haver escrit el llibre ha tingut com a objecte poder retornar als mestres l’agraïment per la llavor que fou sembrada. I, sí, aquell sembrador de l'adolescència va sembrar en mi llavors perdurables. I és la mateixa vida qui ens impulsa a la sembra. Ho podem llegir en uns versos del seu Cant temporal (2000): “la vida que em va dir un dia: ‘Vés, / sembra llavor contra la mort adusta’”. Li vaig escriure per fer-li’n l’agraïment i em va contestar amb paraules amables (“Ha estat molt gratificant per a mi llegir el teu poemari i resenyar-te'l”), carregades de modèstia (“Àlex, continua sembrant: seguríssim que ho fas molt millor que jo”). Recomane vívament la lectura atenta de la ressenya que tot seguit reproduïm, amb deteniment en les seues paraules ajustades i els suggeriments que se’n fan. Després de saber d’aquest text, Júlia, lectora del blog, m’escriu per recomanar-me l’escolta d’”Un Réquiem alemany” de Johannes Brahms, que es basteix damunt la idea, tan bíblica, de la sembra i la collita: “Els que sembren amb llàgrimes, / colliran la joia. / Se'n van plorant, / enduent-se precioses llavors / i tornaran plens de joia / portant llurs garbes".


Antoni Ferrer

SEMBRADOR I COLLITA

És aquest, el d’Alexandre Bataller, un llibre escrit des de l’alegria i per a l’alegria. Cosa que, si ja resulta un punt insòlita en tractant-se d’un poemari, encara ho és més si atenem als temps que corren i que pateixen tant la poesia com l’ensenyament en general, i el de la (i en la) nostra llengua en particular. I això s’agraeix. Pel to i pel contingut. Perquè aquest Llibre (*) ens revela amb senzillesa envejable allò que en el món de la paraula –ensenyament o poesia, tant s’hi val- i en el món de la vida -en la “tasca d’alçar l’edifici del demà”- ha estat sempre, si no palmari, sí almenys, latent i presentit com una promesa de compliment: la de viure la joia que lliga sembrador, semença i terra; la de trobar-se dins el corrent creador que, en moments privilegiats, pot arribar a unir, en la recerca compartida del sentit i de la bellesa, professor i alumnes. Llibre del professor és un poemari que té el realisme seré de la vida guanyada: que siga un cant a l’entusiasme creador, a les hores millors i més fecundes que el “llaurador etern” ha sabut sembrar en altres a l’igual que un dia foren sembrades en ell, no vol dir que siga un llibre ingenu o immadur. El leitmotiv que, a la manera de baix continu, el vertebra –la cadena feliç de béns rebuts i transmesos que desafia el temps, l’enriquidor relleu de mestres i deixebles que, al seu torn, seran també mestres -, leitmotiv que es xifra en poemes com “Recordeu-me demà” o “El mestre poeta”, va alternant-se amb els inevitables contrapunts, que són, tanmateix, els que donen carn i sang a l’entusiasme. Molts són, en efecte, els riscs que el sembrador ha d’assumir: que la paraula -que hauria de ser “argila”i “foc” - puga ser degradada a “fang de claveguera”; que la miopia del sistema (o “constructe”) frustre la recerca de “respostes al cor dels poemes”; o que l’indefugible horitzó del comiat – els irònics poemes “Dinar de jubilació”, o “Mort acadèmica”, i els lúcids “Inici de separació”, “La por del mestre”, o “El raig verd” - es puga tornar constatació de fracàs –“Com una fulla morta”- en la cursa de relleus que és l’educació.Una tasca, però, la de la configuració dels subjectes per la paraula, que exigeix superar els obstacles que l’impedisquen d’aspirar a fer lliures i bells tant l’esdevenidor de tots com la ciutat sencera. Per això, Bataller culmina el poemari “baixant als carrers”i convertint-los, amb els alumnes, en una celebració poètica, llavor d’una ben altra València de l’ànima. I l’arrodoneix amb una generosa nòmina de citacions i noms de “mestres” entre els quals he tingut l’honor de ser inclòs per aquell alumne meu de fa trenta anys. Tots els que té la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Fruir d’aquest “Llibre del professor” és una magnífica manera de vindicar i celebrar tan amenaçada efemèride: de passar-nos indesinenter el testimoni de la Llengua.

(*) A. Bataller: Llibre del professor (Premi Ciutat de València, 2012). Bromera, 2013


Saó, 387, novembre 2013, p. 45

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada