El Cant de la Sibil·la

He perdut el compte dels anys que hi vaig, que deuen aproximar-se a la vintena. Parle de la cerimònia del Cant de la Sibil·la a l’ermita de Santa Anna de Gandia, en la nit de nadal.

Després del sopar familiar, pujar a Santa Anna és sempre un ritual purificador. Passem per la barriada de Natzaret, on les palmes i el flamenc ens recorden el component humil de la celebració. Ascendim el calvari de Santa Anta i divisem el paisatge nocturn de la ciutat de Gandia, a la dreta, a l’esquerra el castell de Bairén i, al front, la marjal, amb la platja al fons. La humitat ens du les olors del romer, d’algun timonet, de l’espígol, que es barregen amb el perfum de la pinassa. Quan baixem, en acabar la cerimònia, en som uns altres. Som nous, perquè les paraules que la Sibil·la ens ha recordat ha fet una neteja dels registres més íntims.

Una xiqueta o xiquet, vestit de Sibil·la, amb una espasa a la mà i amb una veu blanca, canta en la nit de nadal de Gandia la profecia de la Sibil·la, des què el pare escolapi Vicent Faus recuperara la vella tradició allà per 1979. Ara se n’encarrega un altre escolapi, ferm i constant, conegut també com a crític literari, Enric Ferrer Solivares.

El Cant de la Sibil·la d'enguany, ha estat interpretat per una xiqueta que ho feia per primera vegada. No hauria fet encara els deu anys. I això ens fa parar l’atenció en el pas del temps. Un any més, el folklorista Josep Bataller Calderón fa de mestre de Capella, dirigint un grup cantor, que mai no varia, tots ja jubilats. Ells posen música i veu a la cerimònia que acaba amb les cançons valencianes del nadal: “pastorets i pastoretes, feu-me llenya que tinc fred, no me la feu d’argelaga, feu-me-la de romeret”. En eixir es comparteixen a la plaça de l’ermita uns dolços i unes misteles.

Durant anys, he pujat a Santa Anna amb el record inesborrable de la feina intensa de les setmanes precedents, dels alumnes de secundària, de les seues últimes paraules i mirades. Ara, les pertorbacions interiors provenen d’unes parcel·les d’aquesta nova vida docent, amb alumnes més grans, que evoquem sense preocupacions, amb maldecaps i exigències d’una altra mena.

De sempre m’ha agradat escoltar la lletra de la Sibil·la. Aquesta de què en parle és senzilla i, per tant, allunyada de les pretensions que hem vist en la versió que Carles Magraner n’ha fet de la que ja ha estat anomenada “Sibil·la valenciana”. Fa un mes (el 29 de novembre) vaig assitir a la llarga representació que en va fer a la Catedral de València, la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, i vaig quedar francament gelat, amb un muntatge grandiloqüent, allunyat del sentit íntim i humilíssim del ritual de Gandia. El 8 de març d’enguany, la Conselleria Valenciana de Cultura, ha considerat Bé Immaterial de rellevància local aquest cant, associat a la meua ciutat des del segle XVI. Un reconeixement que em resulta indeferent perquè el sentit del seu cant m’esborrone un any més:

Al jorn del judici veurà’s qui ha fet servici.

D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà

de cascú lo bé i lo mal al jorn del Juí Final.

Mostrar-s’han quinze senyals per lo món molt generals,

los morts ressuscitaran d'on tots tremolaran.

Dalt dels cels davallarà Jesucrist i es mostrarà

en la vall de Josafat on serà tothom jutjat.

Portarà cascú escrit en lo front al seu despit

les obres que haurà fet, d’on haurà cascú son dret.

Als bons darà goig etern e als mals lo foc d’infern

a on sempre penaran puix a Déu ofés hauran.

Des de la seua recuperació, el Cant ha estat adobat amb les preceptives lectures de la missa del Gall. Aquell text de la profecia d’Isaïes que comença amb una èpica que ens eleva l’ànima (“El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum...”), seguit de la carta de sant Pau a Titus, que proclama la sobrietat, la justícia i la pietat com a valors, o el conegut relat de l’Evangelista sant Lluc que, tot d’una, ens fica dins una història que comença amb el fet històric de l’edicte de l’autoritat romana que ordena un cens. I, molt especialment, amb la lectura del pregó de nadal que fa memòria del fet històric que es commemora, datat l'any 752 de la fundació de Roma, l’any 42 de l'imperi d’Octavi August, a Betlem de Judà, en un llogaret d’un país ocupat pels romans.

Baixem de l’ermita a la ciutat. La festa flamenca continua en un dels humils casups de Natzaret. Poca gent als carrers. Caminem sols. Tornem a la casa dels pares. Estem desvetllats. Escrivim. D’ací, d'aquest creuamenet de veus interiors, naix el poema “Veu de Sibil·la” que fa part del Llibre del professor. Us el reproduïm tot seguit.

Veu de Sibil·la

Al jorn del judici

veura's qui ha fet servici.

Cant de la Sibil·la

Un any més, Gandia.

La crida familiar.

Passege la Vila Nova.

L'origen.

És Nadal, tendes buides,

escassos carrers encesos.

Puge i baixe Santa Anna,

promontori que m’arrela.

És la nit del Cant de la Sibil·la,

clarividència a l’ermita.

Se'm fa difícil pensar

més enllà d'ací.

Però, de segur, hi ha algú,

en algun lloc que em té al cap.

Em demana que no l'oblide,

que me’n recorde, avui i cada demà.

És per això que ara escric.

Un any després, em retrobe,

les mans buides, amb la força

de qui em llig els versos.

"Veus com ho has oblidat!".

Asseguda al café de Russafa,

atrevida, somrient i punxeta,

trenques un silenci de mesos.

"Veus com ja no t'ho prepares!

Veus com ja te n'has oblida’t!".

Cada paraula dita, cada gest,

cada somriure. Tot això

que hauria de tenir present

i, segons sembla, ha fugit de mi.

L’últim divendres abans de festes,

se’m féu present

la flama d’una il·lusió,

una fe incombustible

encara sense nom.

Sempre a la plaça,

propera i inabastable,

sempre abans de vacances,

una galta es fa vermella,

pell franca en l’adéu.

Ressona un oracle femení,

la veu blanca i l’espasa en mà,

una sacerdotessa és a l’altar.

Em retrobe amb la bona gent.

Escolte la melodia ancestral,

el seu missatge de justícia,

la seua profecia sibil·lina,

empelt d’origen i esdevenidor.

Fred i fosca als carrers.