Passeig d'aniversari

El meu passeig d’avui no ha estat el de Narcís Comadira –Un passeig pels bulevards ardents‑, per bé que hi haja sedes que m’abrassen, ni tampoc el de Jaime Gil de Biedma –“Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera”‑. Més aviat, s’ha aproximat al de Joan Vinyoli –Passeig d’aniversari‑ que ens recorda la lliçó bàsica del temps: “Mai-més i Sempre són germans / irreconciliables, de naixença, en l’home”.

El passeig del vint-i-uné aniversari de la mort d’Estellés m’ha dut a les coves de Paterna, des d’on he albirat la seua torre, símbol de la història, de la memòria, de la finitud de les nostres vides i de la permanència de les generacions.

He passat el matí en una d'aquelles coves, la Cova Gran, treballant. La lliçó del temps em crida a seguir les passes del meu admirat Ricard Blasco, per qui aquesta data que avui evoque fou l’inici de la publicació de la seua obra erudita o, com Joan Brossa, que aprofità per donar a conèixer la seua Poesia rasa, o, potser com Marià Villangómez, que abandonà aleshores la creació poètica per dedicar-se només a la traducció. Però les cinquanta raons que ens ressonen ens aboquen directament a Gabriel Ferrater, que ja se’m féu present el passat divendres amb l’emissió per TV2 del documental “Trabajos de seducción perdidos”, fill d’aquell altre documental d’Enric Juste anomenat Metrònom, que AF, l’última alumna ferrateriana reconeguda, ens dugué, com una penyora, a aquella tertúlia de la històrica cafeteria del vell edifici de Montolivet.

I, per reblar el clau en la insistència del temps, m’ha arribat fa un parell de dies una fotografia del 1987, presa en la nostra casa d’Alacant, quan encetàrem la vida de professors. Una foto amb quatre xicots, abillats d'època, i una dona. Érem tan joves! Els mateixos vint-i-tres anys d’aleshores són els que avui ha fet MM, l'alumne que ahir a la nit em vingué a saludar, perquè li signara un exemplar del Llibre del professor i, entre d'altres amenitats, per fer-me memòria d’aquella passejada burjassotina seguint el reclam de la molsa que ens havia unit. Aquest jove, seduït al temps pel dialecte, per l'estàndard i per la cultura anglesa, és un pou de coneixements de la ruralia valenciana, i així em comentà que al poble, quan algú fa els nou anys,  deixa ja de celebrar els aniversaris, perquè fer-se adult significa deixar les joguines, els contes de fades i deixar de creure en els reis. Li vaig recordar que Josep Pla experimentà aquest sentiment de normalitat quan deixà la casa dels pares: “Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena –grossa o petita– en espectacle”. MM, el jove de la Costera, em confessà que els versos que m'havia llegit eren com frases que jo li havia dit, que parlaven com jo ho havia fet abans amb ell. Cert, perquè han nascut com una guia espiritual. I, per por que el company se'm desnortara més, no em vaig poder estar de traure la vena pigmalionista: “No t’escoltes mai qui et parle d’egoïsme, no vulgues ser aquell que no ets, guarda distàncies amb el simulacre que la vida diversa ens depara.”

El conhort d’aquesta jornada m’ha vingut, també, des de la casa on vaig nàixer. La mare que ha trucat al dematí per fer-me'n recordatori (“d’un ventre trist eixir m’ha fet natura”), després les paraules amables del pare amb perfum d’aigües del Vernissa, i a les cinc el record, de Bèlgica estant, de la germana que es fa visible. Tot això que els missatges electrònics d’una màquina, que també arriben, no poden guarir. I, encara amb la llum encesa de l’horta, el cel de primavera, he entrat al cementeri de Burjassot. Inevitablement, hi hem tornat. M'acompanyava la dona de la foto d'Alacant. Cert que som ara uns altres, però no hem deixat mai de ser aquells joves carregats d'il·lusions. Al cementeri, un recinte familiar i integrat en el paisatge del camups de Burjassot regna el silenci i un cert aire d'abandó. Els vius han d'ocupar-se de la vida. Un passeig íntim, a la fi.