Viatge interior

Hi ha moments que, sense buscar-ho, acabem dins l’espiral que ens condueix a l’infern. Ho constatem: l’infern som nosaltres. O, com deia Sartre, són els altres. I això que sempre hem desitjat, com Estellés, “un amor com el de Beatriu davallant a I'Infern per tal de veure Dant…”.

El cansament ens fa albirar els espectres infernals. Enmig de tot, hi ha la resistència. Com ara, la figura callada i gegantina del xicot que ha passat, aquesta vesprada de l'últim divendres de juliol, quatre hores seguides a la cadira del despatx, entre dos pantalles d'ordinador, alternant la música d'Ovidi i d'Antònia Font com a banda sonora, supervisant i ultimant els detalls de la web de la nostra xarxa d’innovació (http://geografiesliteraries.com). La seua fermesa, la seua constància, la seua discrecció, la seua eficiència són un referent que no he d’oblidar. Una fe jove, on sempre voldria tornar. El raig de llum que es filtra dins el cau és això: uns cors on mirar-nos. Una imatge de la vida, intrasferible i real, lluminosa i resistent front a l'atmosfera insalubre. 

Penyora o far contra l’oblit i el tedi

Entre els múltiples ensenyaments que dec al meu (ex)professor Vicent Salvador hi ha la descoberta del sonet “Argila” de Toni Mestre. Hi ha poemes, hi ha versos, que sempre ens acompanyen, que mai no se’ns en van del cap. Un és aquest, que fa d’un objecte una “penyora o far”, que esdevé  antídot de l’oblit sempre que tornem a ell. Al Llibre del professor evoque els versos del sempre enyorat Toni Mestre, quan eleve les dedicatòries dels alumnes, arribades a la fi del curs, a la categoria suprema de penyora. Ahir, mentre jo era dins una (tediosa) reunió, una (ex)alumna –poeta i seguidora del blog‑ em deixava un pòsit a la porta del despatx, per agrair-me que haguera anat a veure-la en un acte acadèmic. Senzill i directe, tant que em va elevar l’ànima.

Dir i fer versos a Montserrat

Vaig pujar a Montserrat la nit que Alemanya li marcà set gols a Brasil. Havia eixit tard de València perquè encara tenia un bon grapat d'assumptes procedents del meu cau universitari, que havia de deixar tancats. Com sempre, la parada al Delta, solitària i amb mosquits, marcava l'equidistància entre els dos mons. I, encaban, el camí nocturn i quasi inconegut cap a la Serra d’Or. Un plaer, novament, escoltar la ràdio en català (censurada i impensable ara al sud del Sénia). Després d'un control d'accés, com les portes d'un estrany cel, em  tocaven les dotze de la nit quan vaig arribar, amb una maleta i dos caixes de llibres de poesia. Tenia un sopar fred damunt la taula de l’hotel solitari. La conserge exercí de cambrera i vaig confondre el vinagre pel vi i, després d’aparcar el cotxe fora del recinte, vaig sentir el fred avisador de la nit.

Amarg company inseparable

Dies i hores que s’enganxen les unes a les altres. Sensació de no poder aturar el temps, de no poder trobar moments de reflexió, de lectura o, pitjor encara, d’escriptura. Només instants que volem fer perdurables. L’emoció paralitzant d’unes mirades agraïdes i eternament joves en acabar una exposició oral sobre el Cabanyal com a itinerari escolar. Aquelles línies del correu d’una alumna que agraeix la passió del docent, abans de desitjar-nos un bon estiu, preàmbul de l’adéu invitable. Entretant, les aules universitàries són buides i només els despatxos cobren vida en tutories com visites mèdiques. Arribem d’hora i ja ens espera la Ben Plantada, amb els escrits assenyats. El dia se’ns allarga mentre llegim tota mena d’escrits plens de vida. A poc a poc, la vida escolar declina entre les últimes actes. I, trobem solidaris, en la feina i el cansament, els companys de feina. Entretant ens arriben, publicats, els escrits que un dia férem per explicar la poesia d’Estellés, el nostre amarg company inseparable. És el cas del text de la revista Nucli Antic, de Burjassot, que amablement ens envia el professor i amic Josep Martí.