UA-38196275-1

dissabte, 26 de juliol de 2014

Viatge interior




Hi ha moments que, sense buscar-ho, acabem dins l’espiral que ens condueix a l’infern. Ho constatem: l’infern som nosaltres. O, com deia Sartre, són els altres. I això que sempre hem desitjat, com Estellés, “un amor com el de Beatriu davallant a I'Infern per tal de veure Dant…”.
El cansament ens fa albirar els espectres infernals. Enmig de tot, hi ha la resistència. Com ara, la figura callada i gegantina del xicot que ha passat, aquesta vesprada de l'últim divendres de juliol, quatre hores seguides a la cadira del despatx, entre dos pantalles d'ordinador, alternant la música d'Ovidi i d'Antònia Font com a banda sonora, supervisant i ultimant els detalls de la web de la nostra xarxa d’innovació (http://geografiesliteraries.com). La seua fermesa, la seua constància, la seua discrecció, la seua eficiència són un referent que no he d’oblidar. Una fe jove, on sempre voldria tornar. El raig de llum que es filtra dins el cau és això: uns cors on mirar-nos. Una imatge de la vida, intrasferible i real, lluminosa i resistent front a l'atmosfera insalubre. 



Tornem a casa, ens rentem les restes de metalls pesants i l’olor a sofre i provem d’escriure encara, per redimir-nos i cercar la puresa malmesa. Per trobar impossibles Virgilis que ens acompanyen en el camí d'eixida cap a la llum exterior.

Dilluns vinent, encara juliol, comencem un curs a la Universitat d’Estiu de Gandia: “Mirades i estratègies didàctiques al voltant del territori: un viatge pel patrimoni i la cultura”. Del dossier que farem servir, us n’extrac un poema, ara en prosa, nascut d’un antic i sentit passeig per la ciutat on vaig nàixer, recorrent els carrers com un periple de recerca interior:

Retorn a la Vila Nova*


¡Oh, ciutat que em veieres nàixer un dolgut divendres sant de mil nou-cents seixanta-quatre a la Vila Nova quan la processó hi desfilava! Bocaccio, Petrarca, Dant, March, jo us evoque, presoners d'amor en Setmana de Passió. En els vostres versos la sang del goig i el dol, l'estigma.  Amb pas distant, hi he tornat. Com boira de marjal, he tornat al passeig de les Germanies en una vesprada de diumenge, com quan de menut li tenia por al demà i els dies eren llargs perquè cap esperança no hi era. Senyal de la memòria, presència constant. Urgència d'indicis... Trinquet de "el Zurdo", palau dels Borja, campanar de la Seu, convent de santa Clara, codonyats de l'essència. I, per tot, sentors d'Ausiàs, aire de Tirant, molt per damunt  l'homenatge oficial, la commemoració. Des del Torreó del Pi, seguint les Escoles Pies, el carrer Major, per la placeta del Segó, solitari i impassible, em passege al ras. Eterns coloms del blanc del pensament. Jocs, incertesa encara. Afables dones endolades esmolant les lloses del temple. També llauradors ciutadans, prohoms encorbatats, refinades parelles, eterns puericultors. Amunt i avall, gentada. Remolí sorollós. Els colors de la llengua. Una conversa infinita. Em reconec. Castell de Bairén. Ermita de Santa Anna. L'Alqueria del Duc. El Serpis i el Vernissa. Ador. L'Alqueria de la Comtessa. Safor, només albirada des de l'altura. Remors antigues com séquies remoroses entre molins i trapitjos. Riu-raus blanquíssims. Fondària de veus. Brollen ales dels racons. Aparadors de joguines. Precisament avui quan més mut em trobe, quan sóc a punt de restar, com una gàrgola de la Seu, amputat de veu per sempre, la paraula m'envolta. Cridòria. Pares distrets. Només un so perdut. Figura de mans negres que escalfa la mancança: no és al cantó el venedor de castanyes de la infantesa. Avançat l'embaraç, hi ha dones que s'hi passegen per l'avinguda d'Alacant.  ¡Oh vell Ausiàs reporta'm el record del que els teus ulls han vist, ací, encerclat de muntanyes entre els horts i la mar, tocant del teu alberg, prop d'on ara campen pastissers oficials, escrivans d'ofici, collidors en diumenge, maldestres pixavins com jo, però sense el neguit que em forada quan no hi sóc, el dolor de ser-hi, el record impossible dels avis, la permanent llunyania dels pares, ja distants els germans, la terra perduda, mai absent! Com barranc a l'estiu et veig arrupida la pell. "La velledat, en valencians mal prova". Gandia se'm transmuda. Els ulls ja no són els de l'infant.


*Poema seleccionat dins l'Antologia del IX Festival de Poesia de Girona, de juny de 2004, editat a la plaquette Singulars d'un plural, Girona: Diputació de Girona, 2004. Finalista dels XVI Premis literaris penedesencs. Nint de sant Jordi Premis de poesia (2004).

2 comentaris:

  1. Bonic poema, carregat de sentiment i ple de record, recorrent de la vostra mà els llocs més emblemàtics de la seua Gandia natal. Estic segura que serà molt ben rebut pels assistents del curs. Sens dubte!!
    CT

    ResponElimina
  2. I el cor que batega
    de l'altre costat, on és?

    ResponElimina