Amarg company inseparable

Dies i hores que s’enganxen les unes a les altres. Sensació de no poder aturar el temps, de no poder trobar moments de reflexió, de lectura o, pitjor encara, d’escriptura. Només instants que volem fer perdurables. L’emoció paralitzant d’unes mirades agraïdes i eternament joves en acabar una exposició oral sobre el Cabanyal com a itinerari escolar. Aquelles línies del correu d’una alumna que agraeix la passió del docent, abans de desitjar-nos un bon estiu, preàmbul de l’adéu invitable. Entretant, les aules universitàries són buides i només els despatxos cobren vida en tutories com visites mèdiques. Arribem d’hora i ja ens espera la Ben Plantada, amb els escrits assenyats. El dia se’ns allarga mentre llegim tota mena d’escrits plens de vida. A poc a poc, la vida escolar declina entre les últimes actes. I, trobem solidaris, en la feina i el cansament, els companys de feina. Entretant ens arriben, publicats, els escrits que un dia férem per explicar la poesia d’Estellés, el nostre amarg company inseparable. És el cas del text de la revista Nucli Antic, de Burjassot, que amablement ens envia el professor i amic Josep Martí.

Versos i llocs de Vicent Andrés Estellés: un passeig amb l’amarg company inseparable

Hi ha certs atzars que, d’alguna manera, ens determinen. Mai no podia haver suposat, per exemple, que la data del meu naixement, a meitat dels seixanta, en aquella Gandia en blanc i negre, es correspondria, vint-i-nou anys més tard, amb la data de la mort d’Estellés. Fins aquell dia de 1993, el 27 de març era per a mi només la data del meu natalici. Des d’aleshores, l’aniversari que celebre, inevitablement, és doble. El retorn al jo íntim s’empelta, ja per a sempre, amb el record de la veu del poeta. Perquè evocar el nom d’Estellés equival a evocar la nostra biografia. A aquell xiquet que arribava a una València òrfena de paraules, enmig d’un silenci lingüístic clamorós, li calia un guiatge, un referent que l’obra del poeta de Burjassot li hauria mostrar. Aquell enigmàtic escriptor de mirada adusta que representava l’escultura d’Ausiàs March de la vora de l’estació de Gandia havia estat fins aleshores un far indexifrable. Per a aquells reivindicatius besnets del tio Canya, els anys de la Transició significaven la descoberta de la identitat personal i col•lectiva. Eren dies d’escoltar el primer programa de ràdio en valencià, “De dalt a baix”, com eixits d’una cova, amb un Toni Mestre excercint de veu i de profeta, amb músiques i versos d’Estellés. Encara recorde el dia que vaig adquirir els meus primers volums de la seua Obra Completa en una llibreria de vell, exposats com un tresor a l’aparador. Com va succeir amb tants d’altres valencians, la lectura de la poesia estellesiana significava accedir al poder de les pedres filosofals: les possibilitats expressives de la llengua oculta, el gust per la poesia i, de retruc, l’accés al país negat. La consideració social del poeta podia haver estat un fenomen efímer, però la vigència de l’obra d’Estellés ha perdurat i s’ha extés en les generacions que han vingut després. La seua proposta poètica intrasferible, el personal tractament dels temes i, sobretot, la configuració d’una llengua poètica bastida sobre la parla concreta, viuen moments d’esplendor i reconeixement.

Una vegada vaig esdevenir professor de valencià vaig voler compartir amb els meus alumnes aquesta passió literària, acompanyar-los en el seu camí. Perquè entre els setze i els dèsset anys, en aquell moment en què considerem el valor de les coses, la trobada amb la poesia d’Estellés esdevé, encara ara, una mena de revelació. Uns versos i una actitud vital que no han deixat mai indiferents cap jove. Llegir amb avidesa Estellés equival a obrir-nos a una llengua i a una forma conscient de viure i de pensar-nos vivint en valencià. I, així, els meus alumnes de secundària de molts molts anys i, ara, els universitaris, m’escolten sempre dir els versos d’Estellés amb una fe primigènia. Alçar acta d’uns records, d’uns carrers, d’uns amors, amb un delicat amor per les paraules: “Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història, / un amor, un destí: perdura sense els noms, / són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor”.

De jove, el vaig veure en alguna ocasió. Recorde certa nit, a l’antic convent del Carme, quan era la seu de la Facultat de Belles Arts, aquella recitació del poeta, que arribava amb aquell caminar pausat. Es tragué de la butxaca de la jaqueta un volum de Balanç de Mar i, en posar-se llegir, d’una forma entretallada, es féu el silenci. Se m’havia fet present la persona. Amb fruïció vaig descobrir la inusitada força dels seus versos. Perquè la poesia d’Estellés ens ensenya a estimar, a viure intensament. Ens retorna i ens apunta cap a aquella puresa impossible, que segurament no podrem tastar en cap de banda, mai. Així va començar el meu passeig, fet de lectures i de llocs que em retornen a la seua obra. A l’Estellés amargament amarg, però també a l’irònic, al desllenguat, planer i vital. I els versos em dugueren, irremeiablement, a uns llocs.

Així començà la descoberta d’una ciutat de l’Horta, d’uns llocs burjassotins (“Burjassot, un nom de pólvora, / escrit amb lletres de foc”). La séquia de Montcada, amb la força agrícola dels segles, ens remetia a aquell passatge, tants cops recordat, que dibuixa la bellesa solar de les milicianes prenent el bany en les seues aigües, vora uns canyars. Els comuns del seu poble, en un paisatge de teulades, que remeten a una poètica d’instints primaris. Les cases on visqué el poeta. Els forns vinculats a la seua família (“venies d’una llarga família de forners”). El forn del Sol, el del carrer Tramvia (que fou el forn de Nadalet, el del trist l’epissodi de la trabucà). I l’infinit carrer Bisbe Munyoç, tan acreditat en matèria de processons. Llocs i racons que ens preparen per copsar la bellesa indesxifrable del pati de l’ermita de sant Roc, on la vida imparable uneix cada primavera els jocs d’infants amb els jocs de l’amor. Un epicentre tel•lúric en aquell quadrat màgic sobre un promontori que cerca una espiritualitat, les lloses blaves, la molsa i la mar damunt els pins, tal com llegim al “Coral Romput”: “I recorde la molsa / que creix entre les lloses del pati de Sant Roc. / Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé. / Per l'un costat es veu la mar damunt els pins”). I les cases. Les cases diverses de Burjassot habitades pel poeta i la seua família. I la coneixença de la seua família, amb l’amistat de la seua filla Carmina, que sempre es fa estimar. El metro que ens du a Burjassot ens deixa contemplar un paisatge literaturitzat. Busquem l’Alqueria del Pi o la casa la Conilla o recorrem, per algun racó de Borbotó, marges que amaguen fets d’amor. I, quan em desplace en cotxe, mire el llogaret de Beniferri, travessat de carreteres i asfalt, amb un sentiment de pena per la desfeta d’aquell món en ordre, quan encara hi havia moreres als camps, que evocaven la seda dels dies, amb una irrecuperable olor d’estable: “Una olor que m'indica aquells camins, finíssims, / que feien, en les caixes de sabates, els cucs / de seda per damunt de tomellos ben secs”.

Tots els camins ens duen i tots ens porten cap a Estellés. Des de la descoberta de la veu de l’Ovidi Montllor, amb el disc de Coral Romput, tantes vegades escoltat entre planys. O la passió pel Cos Mortal, els seixanta-nou topònims de la ciutat de València arrenglerats en alexandrins, que han esdevingut cinema, amb un personatge anomenat Horaci que proclama tota una divisa: “si fera un documental sobre Estellés, parlaria sobre la vida”. I la redescoberta d’Ausiàs March, l’”adust company inseparable”, amb l’itinerari descrit pel poema “Ací” (“La teua mà en la meua / com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre”), que ens transporta al temps de la vivacitat dels poetes locals, a la seua tomba a la catedral, als vestigis de la seua casa entre Avellanes i Cabillers, i al seu domini de Beniarjó on encara, sota les ruïnes “sona una aigua perduda”. I, tornem a València, la ciutat on vivim. La meua guia de València és la suma del que hem viscut, del que hem llegit, de la història somniada, i és, també, la guia d’Estellés. I, així, el carrer Murillo sempre pararà fosc (“Pel carrer Murillo pujava la foscor”) i sempre hi haurà carrers amb càrregues suplementàries (“Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat / els dius, els anomenes, els escrius!”). Quan el jove aprenent d’orfebre arribava a València en autobús per anar al carrer Samaniego, s’obria una ciutat de somni (“Arribaves del poble en aquell 23. / Miraves les baranes sense massa interés”). I la renovada passió per Montolivet, per les baranes del riu, per aquella terra encara de ningú, on a cau de nit, entre dues clarors, en un temps sinistre, les parelles cercaven les ombres, un lloc on es palpava i es vivia. Però es vivia amargament. La poesia és, passat el temps, a les coses. Les baranes del riu em remeten, des de la seua elementalitat, a la base de l’obra d’Estellés i és un gaudi pensar-les i poder tenir-les a prop, per poder tornar cap a ell. Després vingué el pis de Misser Mascó, a tocar de la feina al periòdic, molt més que una casa, quan encara el riu, que se la sabia tota, travessava orgullós la ciutat (“Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça; / és molt més que un llibre: és tota la meua obra”). I, més tard, el pis de Ceramista Ros, per Tres Forques, en un barri amarg i alegre, en aquell lloc per on transitaven els camions nocturns, travessant la nit. O l’apartament del Perelló, amb vistes a una mar propera, quan el poeta treballava com un miner, escrivint versos sense fi.

Les passions compartides ens acosten a una obra entesa com una guia. Cada lloc, cada poble del Mural, conformen una geografia sentida, on ens podem reconèixer. I axí, per exemple, la ciutat de Xàtiva té uns versos que ens duen des de l’Albereda, el mirador del Bellveret o la plaça del Collar de la Coloma fins la Cova Negra, cercant les nostres essències. La passió contagiosa per Tarragona, des d’aquell dia de 1952 en què el jove periodista tingué entre les mans el crani del rei En Jaume, poetitzat com aquell viatge de noces, tres anys després, amb llum de mar i perfum de gaudi (“Per primera vegada vam jaure junts i nus. / Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços”). Espais literaturitzats, on el poeta “hi transfereix la seua il•lusió interior”, com va escriure Joan Fuster, i ens ensenya a viure literàriament. I, quasi sense voler, Estellés acompanya el nostre viure, perquè tenim sempre un vers seu com a divisa. Fins i tot, alguns dels nostres actes volen empeltar-se amb els del fill del forner, cercant la senzillesa (“em reconec en una ceba crua”), buscant les gents humils (“Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics”), amb un desig de viatge impossible (“És possible que mai no puga anar a Itàlia”). Si alguna cosa ens ensenya el poeta grafòman és això, a viure sempre amb uns versos al cap. I que ens toca ballar al ball, viure les èglogues del temps feliç, però també ens cal agafar la ploma (“I la necessitat que tenia d’escriure-les? / I el fet brutal de viure-les?”). Unes passions, entre l’entusiasme i l’alegria, que poden ser incompreses: “el món té la fel amarga/ Mai no perdona a qui duu/ com un ram una esperança”.

A “El reclam i la molsa”, un poema del Llibre del professor (Bromera, 2013), descric una ruta literària viscuda amb alumnes de secundària, pels carrers estellesians de València i Burjassot. Terriblement alegres recorríem uns llocs literaris. Una jornada plena de joia, amb versos recitats amb l’ànima, amb un arròs al forn menjat a Burjassot, amb els gots del vi dels pobres elevats en una cerimònia col•lectiva, l’inevitable ritual del pimentó torrat i totes les emocions compartides. Quan tornem, a València, eixits del cementeri, som uns altres. Ens mirem sense dir-nos res, perquè hem rebut l’impacte del rastre compartit de la paraula: “Amputats de veu, / tornem a casa / en autobús”. Un passeig que ens arrela, que ens fa ser poble. Inseparablement inseparables.