La poesia i l'amistat com a mestratge

El Gran Hotel de Palma, on s'hostajà Josep Pla, ha estat la seu del congrés poètic "La poesia en la contemporaneitat"

La presència de mestres i poetes en l'espiral del record, ara que la pluja de desembre retrau la mort, m’impulsa a reprendre l’escriptura d’aquest quadern, després d'un silenci i d’una absència més perllongada del que haguera desitjat. El temps, els treballs i els llocs han estat canviants en aquests mesos de tardor, amb alguns motius que caldrà explicar al seu moment. Segurament, perquè han estat dies per a viure, de sol radiant i mar lluminosa, amb els versos rondant pel cap sense  concessions a l'acompanyament de l'escriptura pública.

Dissabte vaig tornar de Palma on he participat al congrés “La Poesia en la Contemporaneïtat”, presentant un treball, quasi una exploració arqueològica (mirant el curs 1999-2000), sobre la recepció poètica de Fragments de Gaspar Jaén en lectors adolescents. He trobat la ciutat (Ciutat) com la vaig deixar en l’últim viatge: eternament rejovenidora i comunicadora de les energies vitals. A l'illa dels àngels se m’han fet presents àngels joves, que m'han encomanat el seu entusiasme i m'han guiat fins a trobar espais d'humanitat com ara la resistent llibreria "Quart Creixent", on Chopin i George Sand han estat motiu d'animosa reflexió. He trobat moments per passejar els carrers del call, amb les clarividents companyes i professores barcelonines, vitals i gaudidores. I així, m'hi he trobat a mi mateix davant el meu temps entusiasta, fixat en la trobada amb Gaspar Valero, el guia incombustible que dirigia un grup davant mateix la casa d'Antoni M. Alcover. I, com no, he saludat poetes, com l'enquimerat Biel Mesquida, a l'hora del café en el Gran Hotel, ara seu del Caixafòrum, on la mar de Xàbia de Sorolla és motiu d'exposició. I, amb els col·legues d'universitats diverses, amb una forta presència del component gallec, he tingut ocasió d'aprendre i parlar de poesia i de poètiques de frontera. Ambient acollidor, entranyable i, per moments, familiar. I ha estat així, per un atzar, com hem recordat, amb una professora valenciana, la figura de Vicent Hernàndez, el nostre professor de teoria dels llenguatges, aquell que signava les crítiques de cinema com a Pau Esteve (amb aquest sobrenom l’evoca Vicent Borràs en un passatge del seu darrer llibre, Primavera encesa). El nostre guia de les eixides nocturnes universitàries, el millor professor aules enfora, el nostre Vicent va morir silenciosament fa uns anys a la ciutat d’Onda i, com m’han confirmat a Palma, sense que els seus companys universitaris ho saberen a temps, ni pugueren fer-li l'últim dels adéus. "Bona nit, bons amics", ens deia sempre en acomiadar-se de nosaltres.

Poeta excessiu de la vida que es bevia a glops, el recordem per l’evocació de la consigna lacaniana: “mai no em mires allí on jo et veig”. I és així com he volgut recordar el mestre enyorat en un poema que recull l’especial relació que he mantingut amb els meus alumnes sempre en trànsit:

L’ull i la mirada

trobar la vida darrera de tot

Vicent Hernàndez

Hem compartit la felicitat en un conte,

hem palpat aspres baranes de riu,

hem fet del missatge massatge.

Hem donat nous als nens,

hem tastat l’amarg de l’avellana,

hem transmutat l’aigua en vi.

Hem anotat les jugades,

les ales i els vols,

els ulls i les mirades.

Seguim la partida, el joc,

el tauler i els jugadors.

Ens varia la posició i mudem la pell.

Fixem l’etern en una pupil·la,

i en sabem la lliçó: mai no em mireu

allà on sempre us veig.

Torne de Palma i em trobe amb la desagradable notícia de la mort de l’escriptor i periodista Joan Barril. Un poeta que estimava els poetes, de Gil de Biedma a Ferrater. Els darerrs anys els seguia al Café de la República, amb aquella música zíngara de capçalera vitalment inesborrable, Nane Tsora. I les nits dels diumenges dels noranta eren per escoltar la poesia del mític programa radiofònic Papers mullats. I, a la televisió, el prodigi estètic, també amb el Joan Ollé, es deia L'illa del tresor.

Serrat interpreta emocionat, "Res no és mesquí"

Ahir diumenge es celebrà el soterrar civil al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. El darrer adéu, com un darrer café pres amb l'amic, amb el mestre de la paraula i poeta.  L'amic Joan Ollé (que s'havia atrevit a dur a escena Coral Romput) oficià la cerimònia. Es recita “Amistad a lo largo” de Gil de Biedma. I Joan Manuel Serrat interpretà, guitarra en mà, amb una emoció trencada que badava les ànimes,  “Res no és mesquí”, el poema de Papasseit fet ja himne (Sempre, etern, Papasseit: “i no arriba la mort ni si l'heu demanada. / I si l'heu demanada us dissimula un clot / perquè per tornar a néixer necessiteu morir”), en un ambient que havia d'evitar el desconsol, mentre al fons sonava la veu d’Ornella Vanoni amb aquella samba: "La voglia la pazzia l'incoscienza l'allegria".

Així ho acabe de llegir, corprés, en una crònica barriliana de Fonalleras publicada a El Periódico titolada “Samba per a Barril”.

Evocant els mestres, que ens han deixat encara joves, aprofite per reprendre l'escriptura, per evocar l’amistat que ens trau del silenci de la soledat, com recorda l'emotiu poema de Jaime Gil:

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Les velles paraules del periodista i poeta de l’instant davant el tràngol de la mort, en una columna colpidora escrita el dia del soterrameant de Carles Sabater, la veu i els ulls de Sau (reproduïda al llibre Parlem-ne 4, Tabarca Llibres) són ara noves i són la nostra divisa:

Abracem-nos fort!

Ha mort un contemporani i ha estat una brutal manera de començar a viure una mica més sols. Carles Sabater ens ha recordat la nostra fragilitat. Per això ens busquem. Per saber-nos. (...)

La fugacitat del temps viu és el que grinyola en la frontissa del temps que ens queda per morir. No s'ha vist mai al Cementeri una proporció tan significativa de gent i de silenci. Se suposa que com més gent més murmuris. Però el silenci de les multituds indica alguna cosa més que el respecte pel nostre contemporani. el silenci de les multituds és una mostra de respecte per a cada un de nosaltres. Per això la gent s'abraçava mútuament davant l'arribada brutal i inesperada de la mort. (...) Ens havíem de tocar, perquè només tocant-nos desesperadament el sabíem més a prop nostre.

Per això ahir vam aprendre a viure la mort en la densitat de l'abraçada, en el silenci dels cossos i en la vibració dels sanglots. Ningú ens havia preparat per sentir-nos supervivents i a Carles Sabater li va tocar recordar-nos la nostra fragilitat de déus de cap de setmana i de mitòmans de fi de segle. Pavese ja ens havia anunciat que algun dia arribaria la mort i se'ns enduria els ulls. L'amistat és com un enorme trencaclosques format per peces que arriben de totes bandes. I quan perdem una d'aquestes peces ens busquem les galtes i les espatlles, furgant-nos en el buit de la peça absent fins a embogir de pena. Bojos per tu sense tu, ahir, demà, Carles. ¿Per què ens has deixat estimar-te tant, company de l'ànima, company?

Joan Barril, El Periódico, 16-2-1999