Una altra València

Professors del futur amb Ferran Torrent (Casino Agricultura, València 2014)

La nit de diumenge Mònica Oltra, celebrant l’èxit electoral, a la plaça del Pilar de València, va repetir un d’aquells versos per a Jackeley, tan citat en els últims temps, com una consigna que ha fet fortuna: “perquè hi haurà un dia que no podrem més / i llavors ho podrem tot”. El miracle electoral s’havia produït. En són testimoni les exultants piulades del narrador i visionari Ferran Torrent: “Els valencians som els únics animals que només ensopeguem cinc vegades amb la mateixa pedra. A la sisena, Rita al carrer”. “Tinc fe”. “Vosaltres sou molt joves i no sabeu que és passar de l'1'5 per cent a tindre la possibilitat de governar València”. “Ho he dit: tenia molta Feeee!!! No estàvem morts, estàvem de parrandaaaa!!!”

Quan la festa acaba

Aquesta és l’entrada que fa 100 del blog. Un blog que començà un 11 de gener del 2012, com un complement necessari en les classes de formació del professorat, per poder contar tot allò d’important en la professió que no té cabuda als programes oficials, en les classes reglades. I d’aquesta voluntat han nascut uns textos que han anat pensant-se i escrivint-se a mesura que es vivien, ampliant i transformant els seus lectors. Gràcies a vosaltres, que habiteu darrere la pantalla i per a qui faig l’esforç d’escriure. Gràcies per ser-hi, i per ser-ne l’estímul.

Lliçons de vida

La vida són lliçons. El quadern que ara escric porta, en el subtítol, la paraula “lliçons”. En el temps present, resulta difícil trobar algun mestre que gose emprar el mot per definir la seua tasca docent. Aprendre la lliçó, saber-la o dir-la, són operacions associades al saber memorístic. I, també, hi ha una altra accepció de lliçó, que ens causa rebuig, que ens remet als moralistes, relacionada amb els preceptes o regles de conducta. Quan dic que la vida són lliçons, parle, bàsicament, d’ensenyaments. Els mestres de l’edat mitjana, els magisters, feien la lectio, la lliçó, a partir de la lectura i comentari de sentències dels clàssics. A ella seguia la disputatio on mestres i deixebles discutien els arguments a favor o en contra d’una tesi qualsevol. La lliçó d’ahir (ni dictada ni magistral) ens la donava la pròpia vida, amb la simple operació de traure la classe fora de l’aula.

Unes botes

La setmana passada vaig tenir un encontre fugaç, fent un café en un bar de la plaça Cánovas de València, on fórem atesos en valencià, amb el meu exalumne Alfred per tancar uns comptes i perquè em fera el lliurament d'unes botes. Un parell de botes de dona. D’una dona jove. Una participant en les Jornades d’Ontinyent, hostjada en la Casa Rural “La Vila”, de la qual n’és el propietari, que se les hi havia deixat oblidades. Com viu fora de València, encara no li les he pogudes retornar. Des d’aleshores que duc les botes al maleter del cotxe, òrfenes i silencioses. I, sobretot, viatgeres. Són unes botes de canya baixa, que just cobreixen el turmell. Les tinc presents, em saluden quan òbric la porta trassera i, en certa manera, m’acompanyen.